Un perfil polifacètic clau per fer realitat la cultura.
No se sap qui se la va inventar, però fa anys i panys que funciona. Sempre és al darrere, empenyent perquè “les coses passin”. Als teatres, a les sales de concerts, als museus, als cinemes, a les biblioteques, als centres cívics, a les places i carrers, i a tants altres espais. Desconeguda per molts però clarament indispensable, la gestió cultural treballa feliçment en silenci, lluny dels focus i els aplaudiments, i troba en la unió d’artistes i públic la seva raó de ser. Ara que celebra els trenta anys com a professió reclama més estima i reconeixement.
“Tota la vida s’han fet actes culturals. Des dels cromanyons, que algú muntava les danses a les coves! Però l’etiqueta com a professió, la d’una persona que organitza i administra uns recursos en pro d’uns objectius culturals, no va arribar a Catalunya fins al 1985”, explica David Roselló, actual president i cofundador, el 1993, de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC).
Consultor, formador i gestor cultural (director de Nexe Cultural), Roselló és fruit de la primera fornada del Màster en Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona (1989-1991), impulsat pel Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona amb Eduard Delgado al capdavant. “En apuntar-nos al curs no érem conscients del que representava la professió, però ens vam anar sentint partícips d’una cosa que estava naixent i responsables de fer-la créixer”. Primer l’associació s’integrava exclusivament de postgraduats. A partir del 1996 va obrir-se a tota la professió i, a poc a poc, va anar fent passos significatius per al sector, com ara l’organització de simpòsiums, l’edició d’un llibre blanc de les indústries culturals, un cens de professionals, debats sobre polítiques culturals, una guia de bones pràctiques, programes de mentoria i un extens etcètera.
La falta de grau condiciona l’exigència del títol. Seria impensable en qualsevol altra professió.
Paral·lelament van aparèixer altres cursos de Gestió Cultural, com ara a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) el 2005, a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) el 2006, així com a les universitats Pompeu Fabra (UPF) i de Lleida (UdL), si bé no han tingut continuïtat. També van crear-se postgraus de Gestió de Patrimoni i màsters o postgraus de Gestió de Cultura combinats amb altres àmbits com el Turisme, el Patrimoni, l’Educació o la Comunicació a les universitats de Girona (UdG), Autònoma de Barcelona (UAB), Blanquerna-URL…, ampliant considerablement l’oferta formativa.
Sense grau
Una pregunta surfeja el debat en la professió: no hi ha un grau universitari de Gestió Cultural? Alguns opinen que els estudis s’han de “normalitzar, com totes les professions de nivell”; d’altres creuen que ja està bé com rutlla ara, “confluint-hi, en un postgrau o màster”. Roselló observa que a Catalunya no existeix cap grau, mentre que a l’Estat n’hi ha tres. Sí que s’imparteixen assignatures de Gestió Cultural dins de graus d’altres estudis, com Humanitats, però no s’atorga cap títol. Ell és partidari de la confluència: “Al grau l’alumnat és molt jove i no sé si quan acabes, als 22 anys, ja tens la capacitat d’actuar com a gestor cultural. El màster et dona maduresa. Em trobo gent que ja té experiència, que ja ve preparada, no acaba de sortir de l’ou. Això enriqueix, perquè hi ha molta varietat d’alumnes”, reflexiona.
Habitualment, els estudiants provenen d’Humanitats, Empresarials o Comunicació, un bagatge que els diferencia, de la mateixa manera que dins la Gestió Cultural hi ha especialitats concretes com ara la gestió, la producció o la consultoria. Als inicis, però, com apunta Roselló, molta gent hi accedia des de l’associacionisme: “Era activista al seu barri, a l’associació de veïns, al grup de joves o de teatre, i no tenia formació acadèmica. Venien del terreny, de l’acció, com passa amb tantes altres professions, i amb el temps aquesta experiència s’ha reconegut amb l’equivalent de formació”.
Una nova era
A finals dels anys vuitanta i durant els noranta, tant les institucions públiques com el sector privat van nodrir-se a bastament d’aquest perfil professional –els “tècnics de cultura”–, fins al punt que es va crear una onada de gestors culturals que van fer de “generació tap”. Ara molts d’ells s’estan jubilant i, com pronostica Roselló, “hi haurà una desbandada”: “Es crearan moltes places. La llista d’espera és gran. Es trobaran els veterans que han anat fent coses, però que encara busquen el seu lloc, amb gent més nova”. La qüestió, diu, lligada al poc reconeixement a nivell de titulació, és “que es cobreixin bé”. “Pot crear-se la plaça, però no exigir-se la possessió del títol; que serveixi el de qualsevol altra llicenciatura o, simplement, l’aval de saber llegir i escriure. No és un requisit la majoria de les vegades, cosa que seria impensable en qualsevol altra professió”.
La gestió cultural pot abraçar des de l’àrea artística fins a la producció executiva, passant per la gestió econòmica.
Sens dubte, aquest relleu generacional implicarà canvis en les maneres de fer i entendre l’ofici. Per exemple, utilitzant encara més la tecnologia i amb visions col·laboratives que potenciïn la proximitat i el territori per sobre de l’excel·lència. “Ja no es busca només el gran cantant d’òpera, sinó que l’òpera arribi també als barris. És més política cultural que gestió”, afirma el president de l’APGCC. Un altre canvi és, precisament, l’evolució en la creació de públics. Ja no només es treballa unidireccionalment en l’anomenada democratització de la cultura. Ara, a més d’apropar la cultura a la gent, es vol que la gent també generi cultura, com preveu la futura Llei de drets culturals. Es creu que així, a més d’expressar-se (i ser feliç en fer-ho), consumirà l’activitat que practica i serà més propensa a fidelitzar-hi.
Àmplia i diversa
La gestió cultural inclou un ric ventall d’àmbits professionals que poden agrupar-se en cinc arts: les escèniques, la música, les visuals (o plàstiques), l’audiovisual i la literatura, a les quals s’afegeix el patrimoni (arqueològic, arquitectònic, immaterial –amb tota la cultura tradicional i popular–) i molts altres factors que cada cop més s’identifiquen amb la cultura, com són la gastronomia, l’artesania, la moda, el disseny, els videojocs, la divulgació cientificotècnica, el pensament… El camp és ampli i les fronteres, ben difoses. De fet, són ben freqüents les amalgames. “Al final gestiones un museu, un teatre o un festival, però la gestió és semblant. Treballes amb un equip humà, uns espais, un pressupost… En uns hi tindràs actors, en altres patrimonis. Varien els continguts”, comenta David Roselló.
Reptes de futur
Com a associació, l’APGCC té el repte d’enfortir i consolidar la professió, donant-la a conèixer no només a la societat, sinó també internament perquè els gestors s’hi sentin més vinculats. Avui la integren 750 professionals (i els consta que a Catalunya n’hi ha uns 2.000 més). A més de la ja esmentada titulació i poder presentar-se laboralment com a gestors culturals, lluiten perquè hi hagi una Llei de cultura –ara en fase de consultes– amb tres grans potes: l’artística, la tècnica i la de gestió, que els empari. També persegueixen una formalització administrativa amb un epígraf propi i un conveni col·lectiu, ja que, com assenyala Roselló: “Estem com els monitors de menjador”.
D’altra banda, el president de l’APGCC advoca per modificar la percepció que, diu, es té d’ells: “A vegades, des dels sectors artístics es critica els gestors perquè són els buròcrates, els funcionaris, els que no ho entenen i no ho compren. Els animo perquè ens vegin com un aliat que els pot donar la possibilitat de posar en marxa un espectacle o un projecte. La gestora cultural és la primera interessada que les tres potes treballin a gust, que surti bé. Cadascú es troba en la seva funció, però el vaixell és el mateix”.
Com és el dia a dia d’un gestor/a cultural?
Tants caps, tants gestors
Giulia Poltronieri. Directora de Programes de Teatre del Servei de Promoció Cultural de l’Ajuntament de Terrassa
Llicenciada en Turisme Cultural i Màster en Gestora Cultural, ha treballat en nombrosos projectes d’arts escèniques i música cobrint tasques de gerència, programació, producció i distribució (La Central del Circ, Atrium, Al Carrer, Píndoles…). Té la convicció que la cultura, amb l’educació i l’experiència, és necessària per desenvolupar l’esperit crític. Descriu com adrenalina pura quan veu que un projecte dona els seus fruits i com a catarsi màxima quan, a més, qui hi participa en gaudeix i creix. L’indigna el poc coneixement i manca d’empatia cap al sector, “tan precaritzat”.
La gestió cultural és…
La manera d’intentar fer que la cultura sigui el vector transversal que ens condueixi cap a un espai de reflexió, autocrítica i inclusió per transformar la societat.
Antoine Leonetti. Codirector de la Mostra FIRE!! Festival de Cinema LGTBI de Barcelona i coordinador de programacions cinematogràfiques a MODIBand
Doctor en Dret Públic Comparat, va iniciar-se en la gestió de projectes al servei cultural de l’ambaixada de França. Seguidament va gestionar festivals al grup PRISA, va treballar en una discogràfica i va arribar al FIRE!! fent una col·laboració. L’enamora el visionament de centenars de pel·lícules o la recepció de grups escolars al cinema. Valora el caliu entre gestors i el potent entorn gremial i associatiu. Entre els reptes destaca l’adaptació constant als gustos, interessos i suports per consumir cultura en convivència amb els formats tradicionals.
La gestió cultural és…
L’art de saber planificar les coses amb temps!
Salvador González. Gerent de la Plataforma d’Arts de Carrer (PAC), l’Associació Xàfec (Xarxa de Festivals Musicals de Catalunya) i el Festival Lluèrnia i coordinador d’Espai de Carrer i el Grec_PRO
Llicenciat en Ciències de la Informació i especialitzat en Relacions Públiques i Publicitat, ve de la premsa cultural escrita, la indústria discogràfica i el management. Gestiona diferents associacions i esdeveniments, amatent a múltiples àrees i canviant constantment de xip. Aquesta diversitat el motiva a desenvolupar un pensament creatiu i a aplicar diferents mètodes. Li agrada treballar amb diversos equips i vol que es millorin les condicions dels autònoms, sobretot quan les convocatòries provenen de l’Administració pública.
La gestió cultural és…
La gestió integral de projectes culturals. Tenir cura de tots els aspectes que hi intervenen, des dels espais fins al públic final, passant pels pressupostos.
Marta Domènech. Codirectora de LA TAULA
Llicenciada en Periodisme i postgraduada en Gestió Cultural, va començar a una consultora especialitzada en política cultural. Més endavant va obrir-se a la producció, la gestió cultural i la divulgació, cofundant la seva cooperativa. Pensa que la cultura té capacitat transformadora i li agrada veure com el que pensa no només es materialitza, sinó que pot arribar a tenir un impacte positiu. La molesten els “discursos sectorials victimistes, no per falta de raó però sí de perspectiva”, i creu que en la gestió cultural la invisibilització és doble: per estar al darrere i per ser molt feminitzada.
La gestió cultural és…
La feina necessària perquè qualsevol expressió artística o cultural passi de la pràctica íntima a la pràctica comunitària.
Albert Bordonada. Coordinador d’arts escèniques i música del Centre Cívic La Casa Elizalde
Llicenciat en Educació Física, va arribar a la gestió cultural a través del circ i la música. L’enriqueix tocar molts pals (música clàssica i actual; teatre de gest, de text o més experimental; dansa contemporània; circ…) i veure el resultat del que ha programat, ja que també s’ocupa de la regidoria d’espai. Creu que a la professió li falta cultura sindical per poder consolidar-se i reclama millors condicions laborals per als treballadors dels centres cívics, així com posar fi al classisme: “Que es vegi tots els agents culturals com un sol sistema interconnectat”.
La gestió cultural és…
L’ofici de potenciar i tenir cura de la feina que fa qui crea continguts culturals, i fer de connector amb el públic.
Carme Rodríguez. Tècnica de cultura
Arqueòloga, amb estudis artístics i de Comunicació, treballa a l’Administració després d’haver passat pel cinema i la televisió, projectes de caire patrimonial i polítiques culturals amb diverses institucions. Veu urgent l’acció animalista a les activitats culturals i la promoció del valor social i ètic de la cultura. Li agrada sentir que allò que ha ajudat a tirar endavant serveix perquè algú torni content a casa; no li agraden les capelletes i quan el sector és poc integrador i no s’adona de la gran responsabilitat social que té.
La gestió cultural és…
L’art de quadrar un puzzle de 4.000 peces!
