Fem un tomb per les xifres de la temporada passada i revelem el negatiu de la foto finish del rècord d’espectadors a Barcelona Auca#129
De rècords
El 9 de setembre passat, la patronal del teatre, ADETCA, va anunciar a so de bombo i plateret la consecució d’un rècord llargament cobejat: la xifra dels tres milions d’espectadors assolida pels teatres de Barcelona; en concret, 3.020.710 butaques ocupades en la temporada 2023-2024, dada que s’acompanya d’una recaptació que supera els 92 milions d’euros. Sens dubte és una bona marca que s’ha de celebrar, un indici inequívoc de la bona salut del negoci teatral, com a mínim a les sales de la capital. Ara que han passat uns dies, també és un bon moment per entrar a l’anàlisi del marc amb les seves derivades i mancances.
Dècada perduda
Si retrocedim fins a la temporada 2010-2011, comprovarem que el rècord dels tres milions s’estava ja a punt d’assolir aleshores. El que ha passat en l’última dècada és una successió de crisis, entre les quals van destacar el càstig polític de la pujada de l’IVA cultural i el tancament pandèmic. Que ara reprengui el fil del creixement més d’una dècada després també és un indici dels pocs avenços que el sector ha fet en els darrers temps. Més enllà de la novetat dels trucs del Mago Pop, que ell sol aporta el 7% de les butaques venudes, hi ha tota una sèrie de mancances que no pot tapar l’eufòria dels rècords.
Millores
Mentre la recaptació creix fins a marques d’indústria sòlida, el gegant encara camina amb peus de fang. El salari per conveni d’actrius i actors a sales més petites encara frega el salari mínim interprofessional. Més enllà se situa la realitat de moltes companyies que no poden pagar salaris dignes, o les terribles revelacions de l’informe AISGE segons el qual el 49% dels intèrprets catalans han de recórrer al recomanat “pla B” alimentari. No és una demanda gens idealista pensar que una part del 8% d’augment dels ingressos pugui acabar també repercutint en la millora de les condicions dels treballadors que més ho necessiten.
Model
Habitualment ens comparem amb Madrid i envegem la Gran Via, però alerta, aquell model també genera ombres, i els suposats contractes il·legals de Nacho Cano en són un exemple. A Barcelona hi ha un pla, una patronal ben organitzada basada en la cooperació i la transparència en els resultats. Cada cop s’apliquen millor les estratègies que equilibren els balanços a cop de musical de gran format, però també programacions més sostenibles basades en la reposició d’èxits que fomenten el boca-orella i generen estabilitat laboral. El model es diversifica a cop de projectes amb noves perspectives com l’Espai Texas o el Heartbreak Hotel, i les gires augmenten en part gràcies a la professionalització d’una xarxa de programadors culturals repartits pel territori.
Picar pedra
Finalment, en la cocció de les dades, que no se’ns escapi un parell de percentatges gens menyspreables. Per una banda, que el 39% de les obres estrenades són en català, que ja és la llengua hegemònica a l’escena, a diferència de la major part de les indústries culturals. També cal destacar que un 65% de les produccions van ser catalanes i un 54% estaven signades per un autor català, la qual cosa indica que Barcelona fa temps que no és una capital de província receptora, sinó un centre creatiu de referència. I per acabar amb optimisme, recordar que en realitat, si sumem els espectadors de fora de la capital, ja fa estona que es van superar els tres milions. I el següent repte: modificar el percentatge del 89% de la població que afirma no assistir mai a espectacles escènics. Molta pedra per picar.
