Pluja de premis en una setmana carregada d’autorreivindicacions en la qual l’estrella ha sigut una vedet i cupletista de Guissona Auca#150
Escurçar
Qui més qui menys, ja n’està al corrent. El dia del Watusi va ser l’obra guanyadora dels Premis de la Crítica entregats dilluns al Teatre Romea. El muntatge d’Iván Morales es va emportar tots els premis a què optava, inclosos els de Direcció, Interpretació protagonista masculina (volcànic Enric Auquer), de repartiment femení (superba Raquel Ferri), a més de la millor Adaptació i Espectacle. Són només un grapat de guardons entre un mar de reconeixements d’una nit que va entregar –ai, las!– 38 diplomes. La gala, que es pot recuperar a YouTube, va allargassar-se fins a les tres hores, durada que criticaríem en qualsevol espectacle igual de repetitiu. La vedet Glòria Ribera –en el seu primer bolo de la setmana–, va injectar personalitat i dinamisme a una gala dirigida amb temprança per la periodista Carme Canet. Per ser crítics amb els Premis de la Crítica (que organitza Recomana.cat), caldria posar-ho més fàcil, buscant un altre format menys estàndard, especejant-lo o, per descomptat, mirant de reduir el nombre de premis. Dubte: la professió crítica està preparada, per exemple, per eliminar les distincions femení/masculí en favor de categories d’interpretació mixtes? Voldríem pensar que en un món encara desequilibrat per l’omnipresència i oportunitats dels grans actors, les intèrprets poden competir en igualtat de condicions, però és ben probable que m’equivoqui. Recordem que enguany els tres directors nominats eren homes.
Xarxa
Als periodistes no ens agrada parlar de nosaltres, però dimarts vam fer una excepció amb motiu de l’entrega del primer Premi Anna Pérez Pagès, una gala plena de complicitats i moments entranyables en record de l’amiga i enorme professional que trobem tant a faltar. Carolina Rosich, sots-cap de Cultura del 3Cat, va rebre el guardó per la seva trajectòria “impecable i brillant” i la “defensa diària i perseverant” de la cultura, segons va destacar el jurat. Menció destacada per al segon bolo de presentació de Glòria Ribera en la mateixa setmana, acompanyada per l’encisador cronista Oriol Puig Taulé que ens va mostrar un altre dels seus dots exuberants, la capacitat per cantar una versió de Parole que la mateixa Mina podria aplaudir des del seu amagatall a Suïssa. Cal enviar també un fort aplaudiment a les impulsores del premi Anna Aurich, Júlia Bertran, Anna Guitart, Neus Masferrer, Clàudia Rius i Gemma Ruiz, que durant la gala van recordar l’enyorada “Peigis”, com un “autèntic motor del sector”, una persona única a l’hora de crear una xarxa de complicitats que ens mantenia units amb ella al centre. És ben maca la pensada, un premi, però també una festa de retrobament entre companyes i companys de professió, “Life is better dancing together”. Sabem que l’Anna n’estaria orgullosa.
Reivindicar
A Barcelona, cada dia un sarau, o més d’un com dijous, amb la celebració del Dia Mundial del Teatre. Festa i reivindicació a l’Antic Teatre on l’Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció, l’AADPC va muntar brindis i debat sectorial. Tercer i no sabem si últim bolo setmanal de Glòria Ribera, qui va fer de mestressa de cerimònies i va tallar el pastís mentre entonava una havanera no tan dolça: “Vull menjar-me sola/ el pastís sencer/ no podràs tastar-lo/ necessites un pla B”. Sembla, almenys en termes de presentació d’esdeveniments, que la Ribera es menja més d’un tall. Lectura de manifestos: l’internacional el va llegir Adeline Flaun i Frank Capdet va escriure la versió local que es pot veure en vídeo. Debat conduït amb una elegància wildiana per Jaume Forés Juliana, qui en un moment de rècords d’espectadors, va intentar radiografiar la salut del sector. Mentre Amaranta Gibert (Teatre de Lloret) reclamava la necessitat descentralitzar la cultura i sortir del miratge de les xifres de Barcelona, la creadora Elaine Grayline proposava girar el focus del sistema cap a la qualitat i no mirar tant la quantitat dels rècords. Leticia Martín Ruíz (Festival Grec) demandava més comunicació entre el sector i menys mirar-se el melic, en la mateixa línia que Karel Mena (Periferia Cimarronas) qui defensava la cooperació entre projectes per evitar la competència innecessària entre projectes. Finalment, Daniel Anglès (Teatre Condal) trencava la dicotomia: “no ha d’estar renyida la celebració dels rècords” amb la necessitat de “posar el focus damunt d’una certa part dels creaors” que viuen als marges. Això mateix.
Postteatre
Finalment, un sarau que no presenta Glòria Ribera. També dijous, el Centre d’Arts Santa Mònica va acollir la sessió Postteatre: la paraula que transforma l’art efímer en coneixement. La sempre inquieta creadora Carla Rovira ens va convidar a empescar-nos una reflexió sobre com els espectadors poden afrontar el seu rol, de més a menys passiu. Per ordre d’aparició, un servidor va reclamar més periodisme i menys màrqueting, mentre Gema Moraleda (Somnis de teatre) va proposar una mirada diversa fora dels mitjans tradicionals. Miquel Valls Colomer (Agost Produccions) va fer trontollar els esquemes de la comunicació entre artistes i públics, per a, finalment, submergir-nos en una dinàmica de participació conduïda per Judit Martínez Gili del col·lectiu L’última Merda. No està bé que jo ho digui, però el bolo ens va quedar prou bé. Estem oberts a contractacions.
