No dec ser l’únic que troba a faltar més accents i varietats dialectals en l’escena de Barcelona Auca#147
Imposicions
Mentre escric aquestes línies està en marxa al País Valencià una consulta sinistra per poder triar la “llengua de base” a les escoles, un suposat exercici de “llibertat” especulat pel PP en un moment en què el retrocés social de l’ús de català resulta preocupant, reduït a un esquifit 36% que dificulta la seva supervivència. De seguir els postulats de Vox, qui sap si la pròxima consulta del Govern valencià farà triar als pares entre educar en el creacionisme o la teoria de l’evolució, entre el terraplanisme o la ciència. Quan parla del valencià als centres educatius, el president Carlos Mazón, de provada incapacitat, atemoreix els seus votants amb una suposada “imposició” dels Països Catalans, com si la resta de territoris que comparteixen llengua no tinguessin ja prou problemes per conservar la parla a casa seva.
Indiferència
El Teatre Nacional de Catalunya, sense anar més lluny, té entre els seus objectius fundacionals prestar “una atenció especial a les obres originals en llengua catalana”. En la pràctica això vol dir, sobretot, accent barceloní, en ben poques ocasions altres parlars. La valenciana Carme Portaceli, cal dir-ho, ha fet més esforços que cap dels seus antecessors per portar-hi companyies d’altres territoris afins, també a l’hora de plantejar coproduccions i gires, col·laboracions que en el cas valencià sembla que s’aturaran sine die després del canvi de color polític. I els altres teatres? A la Beckett s’ha vist alguna obra de Juli Disla, i al Tantarantana recalen, de tant en tant, companyies mallorquines com Produccions de Ferro. En el fons, però, sabem ben poc del boom de l’escena balear dels últims deu anys, o de la nova i fecunda fornada de dramaturgues valencianes. La indiferència pel marc de cultura compartida és un símptoma més d’una malaltia massa escampada.
Invisibilitat
Si mai van tibar, els fils que unien les escenes de Barcelona, València i Palma han acabat tallats. Els programadors catalans viatgen a Madrid, París i Londres, però gairebé mai cap al sud o vers l’est. L’interès del públic mai s’activarà si les companyies troben les portes barrades, un cercle viciat. Iniciatives com la Xarxa Alcover per la circulació de teatre en català amb prou feina recullen l’interès dels grans equipaments. Mentrestant, una llengua de deu milions de parlants va fragmentant-se en un món globalitzat que la ignora. “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”, la cita de Joan Fuster solia ser una constant a grafitis i adhesius de “Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”, consignes oblidades per a uns Països Catalans que sembla que ja només serveixen per vestir les paranoies de la dreta lingüicida.
Incertesa
En el número 228 d’Entreacte que arribarà a subscriptors i punts de venda la setmana vinent mirarem de trencar fronteres imposades per acostar-nos a la realitat de l’escena i l’audiovisual valencià en un de tants moments complicats per a la cultura compartida. De la mà d’algunes de les companyies afectades per la catàstrofe natural d’octubre passat ens endinsarem en un sector massa acostumat a patir, sobretot a causa de les polítiques erràtiques d’uns gestors públics que, com reconeixen els professionals, “mai no han estat al costat de les arts escèniques”. Obrirem també una finestra al teatre escrit en valencià amb una peça inèdita de Rodolf Sirera, un dels dramaturgs més prolífics de la història de la llengua catalana que porta –alerta– vint anys sense estrenar a Barcelona. Simptomàtic.
