La Liddell sacseja el TNC amb la seva missa negra, la Beckett porta el català a Eslovènia i festivals com Trapezi i Sismògraf floreixen amb força renovada Auca#151
Papessa
Si ella hi és, ho eclipsa tot amb la seva ombra. L’esdeveniment de la setmana té una protagonista clara: la papessa Angélica Liddell va omplir a la faraònica sala gran del TNC, tres dies amb totes les entrades esgotades com estampetes devocionals. Ningú en tota l’arena contemporània atresora una presència escènica tan rotunda. El seu estil és una lluita cos a cos amb la transcendència, un acte de fe més radical que qualsevol dogma. Escrit en carn i verb, el seu teatre no demana permís ni concedeix pietat, ofega la nostàlgia en excés hieràtic i eleva la blasfèmia a l’estatus de pregària. En els seus textos ressona l’eco d’un món que ja no suporta la seva pròpia hipocresia. Amb el seu gest interpreta una santa desposseïda, una màrtir que alça un altar en cada espectacle per després botar-li foc. No interpreta, s’immola. No explica, revela. No tem la ferida perquè ella mateixa és tall.
Màgia negra
Coincideix part de la crítica en afirmar que les vora sis hores d’espectacle que formen el fris Vudú (3318) Blixen es troben entre el més destacat de la producció liddelliana dels últims anys. Ja ho vam comprovar a l’estrena del muntatge a Temporada Alta i tornem a repetir convençuts que passa més “plaent” un espectacle tan ambiciós i complet que mitja dotzena de les comèdies més previsibles de la cartellera. A l’escenari s’oficia una missa negra, litúrgia de venjança i redempció en què l’autoficció deriva en un acte sacramental, alta literatura en col·lisió amb una processó de retaules tenebristes en moviment. Un viatge introspectiu en forma de tripi postdramàtic que escup en les nostres contradiccions, invocació desesperada en un món que apel·la a la divinitat per contradicció pura. Tot sembla molt complex i hermètic, però en realitat no ho és tant: qualsevol persona pot entendre el senzill viatge que abraça els dos grans temes: l’amor (el desamor, clar) i la mort, amb una conclusió redemptora en què la papessa oficia el seu propi funeral. Ressonen encara els versos que interpel·len tothom, perquè com ens recorda la Liddel sempre càustica: “Algun día probaremos la horrible libertat / de ser solamente viejos”.
Sobretitular
Una altra de les notícies de la setmana: la Sala Beckett salta fronteres i planta la dramatúrgia catalana en la 55a Week of Slovenian Drama. L’obra escollida és Casa Calores, de Pere Riera, estrenada la temporada passada, que arriba a Eslovènia dins del projecte europeu DoSEL (Drama of Smaller European Languages), del qual la Beckett forma part, una xarxa que posa el focus en el teatre escrit en llengües minoritàries. El muntatge es va representar dimarts amb bona part del repartiment de casa, i en llengua catalana original subtitulada en eslovè i anglès. Un bon exemple de pràctica per fer girar el teatre de text per Europa, la branca escènica que precisament costa més d’exportar. És recíproc, pensem que Barcelona acull poques obres de text en llengües estrangeres. Festivals com el Grec i Temporada Alta aposten per grans directors i companyies, però en termes de dramatúrgia d’altres països, resulten una rara avis apostes com la del festival Oui! que serveix muntatges en francès original. Som una escena bastant tancada, no és un gran descobriment.
Primaverals
Sobre el marc internacional, la Fira Trapezi de Reus (14-18 de maig), que va presentar programació dimarts, posa el focus en els artistes de circ que han hagut de marxar a l’estranger per formar-se i treballar. Una bona forma de visibilitzar les oportunitats que perdem i reclamar, alhora, la creació d’uns estudis superiors de circ per evitar la “migració” cultural. Són paraules dels responsables d’una fira que, per cert, arriba per primera vegada a la paritat en el programa codirigit per Cristina Cazorla i Alba Sarraute. L’altre esdeveniment imperdible de les pròximes setmanes és el Festival Sismògraf d’Olot (24-27 d’abril), que també va mostrar les seves cartes dilluns. La directora Tena Busquets ens convida a submergir-nos en les dues grans “erupcions” que articulen la programació d’enguany: l’alimentació com a espai de creació i reflexió, i el bosc com a escenari i inspiració. Al “Sismo” faran de caps de cartell Sol Picó, El Conde de Torrefiel i Marcel·lí Antúnez, tot i que, com sempre, a la mostra de la Garrotxa el més important és deixar-se portar per les descobertes artístiques en relació amb natura i el paisatge privilegiat. Benvinguda la primavera de festivals.
