Oriol Genís, l’actor llegendari

Conversem amb un intèrpret que a còpia de disciplina i genialitat s’ha convertit en un referent de la nostra escena, avançament de l’entrevista que publica el número 231 de la revista Entreacte Auca#177

Caràcter

La llegenda d’un intèrpret creix amb cada paper, s’eixampla escena a escena quan no hi ha rol petit i cada personatge secundari pot brillar com un protagonista. L’apel·latiu “robaescenes” li queda curt a un actor que es defineix “de caràcter”, però que a cop d’ofici, disciplina i geni s’ha fet un racó en la memòria sentimental del nostre teatre. El recordo als cabarets alternatius de principis de segle dedicats a Pasolini, Boris Vian i Vázquez Montalbán. Inoblidable també quan va passar pel projecte T6, amb el clímax en l’obra Gang Bang, de Josep Maria Miró: uns exaltats van interrompre la funció al crit de “¡Viva Cristo rey!” mentre ell recitava “Preneu-me i mengeu, que aquest és el meu cos”; mític. D’actor insígnia de Xavier Albertí passa a brillar en les obres iconoclastes i els monòlegs vertiginosos que li proposa Albert Arribas. I no s’està de citar més mestres, perquè Oriol Genís tampoc oblida les travessies pel desert professional ni el suport familiar que li ha permès un “triomf tardà” (l’instrument millora amb l’edat). Arriscat, trapella, desvergonyit, el deix i la tonalitat de la seva veu són tan inconfusibles com el compromís ètic sense el qual no pot concebre la professió. L’entrevistem per a la portada d’Entreacte en el millor moment de la seva carrera, mentre cuina sorpreses que encara no ens pot revelar.

Sense espines

Tens en cartell La corona d’espines (TNC). Què significa per a tu com a actor? És la primera vegada que interpreto una obra en vers, i fer-ho a través de Sagarra és un privilegi. Té un vers que flueix molt bé, com si cantessis, el ritme funciona com una partitura. Tots els textos ho són, però en el vers això encara és més evident. A un nivell més general, fer un autor com Sagarra –que en l’àmbit polític té un aire de proscrit per la seva implicació en el franquisme– també pesa. Com deia el Xavier Albertí a la roda de premsa: així com amb Josep Pla s’ha fet una operació de neteja, amb Sagarra això encara està pendent, i per això són importants les seves obres, entre altres coses, per recuperar el contacte amb el vers. És veritat que ets l’actor que més ha treballat al TNC? No sé si tant com l’Artur Trias, però sí, he tingut la sort de treballar-hi molt. Sempre és un goig venir al Nacional: hi ha un equip fantàstic i s’hi treballa molt bé. És la casa de tothom –públic i artistes– i ajuda a vertebrar el teatre i la manera de treballar en la cultura.

Disciplina

La temporada passada vas encadenar tres monòlegs. Com t’ho fas? En realitat eren dos monòlegs i l’Opereta imaginària, que era una obra coral amb un gran monòleg al final. Però sí, són moments en què estàs allà tirant text i més text. Com es fa? Estudiant molt, treballant molt i obsessionant-te amb el text (si no hi ha una mica d’obsessió, no te l’aprens). És memoritzar i repetir, aprendre’l per l’oïda i amb la gesticulació perquè el text passi al cos, no només estigui al cap. Una professora, la Roser Coscolla, em va dir que jo abans era un “cap parlant” i que a força d’entrenar havia après a unificar cos i cap, que és el primordial. Només això? També hi ha la disciplina, clar. Els assajos amb el director t’ajuden a entendre coses. En el cas de l’Opereta imaginària, d’Albert Arribas, el monòleg va passar per diverses etapes: primer molt gesticulat, després buscant un lligam continu, fins que vam trobar la unitat. Cada dia em passava el text sol abans de començar, i llavors apareix una memorització activa, hi descobreixes coses i les poses en pràctica a la funció. Això és fascinant, perquè vol dir que el text és viu. Ve amb l’edat, la repetició i els reptes que et porten les direccions. Al final és el que volem els actors: afinar-nos i ser fidels a l’eina que tenim. No tots servim per fer protagonistes, cadascú té la seva especialitat, i jo sempre he pensat que soc més un actor de caràcter.

Bones companyies

Què t’ha suposat treballar amb l’Albert Arribas? És un director a qui tinc molt de respecte i admiració, molt més jove que jo, amb una visió del teatre molt arriscada. No busca agradar directament al públic, va a la contra i treballa per incentivar els espectadors. Això implica no fer-ho fàcil ni barat, sinó amb exigència. Ets l’actor fetitxe de Xavier Albertí? Diguem que soc l’actor amb qui ha fet més coses: unes vint-i-cinc obres. Tot va començar amb Càndid [1996], per càsting, i des d’aleshores hi ha hagut una complicitat mútua: jo mai he qüestionat les seves propostes i ell ha confiat en mi per als personatges. El Xavier és qui m’ha ensenyat l’ofici i m’ha donat més eines. Jo era molt vocacional i ell m’ha controlat el vessant histriònic –“no et passis”, em diu sempre–, perquè tinc tendència a créixer. Els actors hem d’estar justos, afinats amb els companys, la funció i el text. Aquesta rigorositat me l’ha ensenyada ell. Ets l’únic actor a qui Lluïsa Cunillé ha escrit una obra, oi? Em vaig sentir molt honorat; va ser una cosa inesperada. La Lluïsa em va enviar Compto cada passa meva sobre la terra, l’havia escrita pensant en mi. He interpretat obres seves com Islàndia i El carrer Franklin, però que em regalés un monòleg tan interessant de treballar va ser important per a mi.

Triomf tardà

Jubilat però ben actiu: ets al millor moment de la teva carrera? Tinc 75 anys i estic content, fins i tot sorprès de poder treballar al nivell que treballo. Aquesta és una professió que guanya amb l’edat, l’instrument millora. Les circumstàncies personals m’han permès fer sempre el teatre que volia fer. La Maria [Andreu], la meva dona, tenia una feina fixa i això em donava tranquil·litat per encaminar-me cap on volia. Sempre he pensat que els actors som constructors de la nostra carrera i que hi ha d’haver una visió ètica de la professió. Si totes les persones fessin el seu ofici amb compromís, el món seria diferent. I has viscut moments difícils a la professió? Sí. Com deia el meu professor de cant, el Joaquim Proubasta, jo he triomfat tard. Vaig començar fent teatre infantil a la Trepa i U de Cuc, després vaig entrar al Lliure fent La flauta màgica [1984], i a partir d’aquí la cosa es va anar encarrilant només un mica. Però vaig trigar molt. Quan no he tingut feina sempre m’he muntat històries: no m’he quedat a casa esperant. A partir dels quaranta o cinquanta anys va ser quan va començar a sortir feina d’una manera més concreta i seguida. Al TNC hi vaig entrar amb La comèdia dels errors [2000], per càsting, i des d’aleshores tot ha anat passant de manera progressiva. Ara sí que puc dir que tinc la cosa enfilada i, de fet, hi ha un projecte gros que encara no puc explicar… Haurem d’esperar? Sí.

Herències

El contacte amb el teatre et ve per la teva mare? Sí, la meva mare feia teatre d’aficionats a Badalona i m’explicava anècdotes que m’enlluer­naven. Jo vaig estudiar Psicologia i Dret, però no era el meu camí. Vaig començar a fer moltes coses diverses: tapissos, cadires de boga… sempre en l’àmbit més manual. Jo no em puc qualificar d’intel·lectual, sempre he necessitat fer coses físiques, i ser actor combina molt bé amb això. La decisió va ser impulsiva: vaig dir “faré teatre” quan tenia 27 anys. A l’Institut del Teatre vaig coincidir amb gent molt més jove que jo –l’Abel Folk, la Montse Guallar–, i allò va ser la meva segona vida. Jo era molt tímid i el teatre em va ajudar a sortir de mi mateix. La teva filla, la Júlia Genís, també és actriu. Com ho vius? Em fa molt feliç que faci teatre. Tant la Maria com jo mai l’hem frenat; al contrari. Crec que s’ha de fer allò que et fa feliç, perquè a la professió hi dediques moltes hores, i la Júlia té vocació de veritat. En un moment en què es confonen fama i feina, això és molt important. Abans els actors érem “coneguts”, ara la gent vol ser “famosa”, i això no té res a veure amb la nostra feina. Per això estic tan content que ella persegueixi la professió i no la fama: que busqui el compromís amb l’ofici i trobi el seu propi camí. Al final els actors fem art i cadascú ha de trobar el seu encaix.

Compromís

Com veus la professió per a les noves generacions? Ara hi ha molts més camins i molta més preparació: la gent jove toca instruments, balla, té moltes més aptituds que nosaltres. Però també hi ha molta més gent. Tot està massificat, sobretot els càstings. Està bé que n’hi hagi, però haurien de ser més específics, crec que no costaria gens. Quan es prepara un càsting no s’hauria d’oblidar que la interpretació és una feina artística, ideològica i compromesa. El que fem a l’escenari hauria d’ajudar-nos a créixer com a persones, com a ciutadans i com a país. Aquest compromís profund, de vegades, el trobo a faltar una mica. Falta compromís ideològic en el teatre? No és tant això com el fet que, sovint, en l’àmbit de la producció no es té clar per a què serveix el teatre. Cada vegada es confon més entreteniment amb cultura, com si la cultura hagués de ser només divertida. Jo crec que es pot fer un teatre culturalment elevat i alhora entretingut, però també cal veure què oferim a la gent jove perquè pugui tirar endavant. El teatre de repertori català ens forma com a actors: és part de la nostra cultura i tradició. Si confiem massa en altres cultures o en la tecnologia, el teatre corre el risc de perdre la seva part artesanal i el seu compromís amb la nostra història. I això és important per al teatre, per als intèrprets i per al públic. Entenc que avui dia hi ha poca feina i molta gent ben preparada, i ho hem de saber aprofitar sense perdre de vista l’essència de l’ofici que fem.

PODEU LLEGIR L’ENTREVISTA COMPLETA AL NÚMERO 231 DE LA REVISTA ENTREACTE

El vestuari de La corona d’espines (TNC) és obra de Sílvia Delagneau i Marc Udina, amb caracterització de Toni Santos. Agraïments als equips del TNC i al Bar Alba per la col·laboració i la cessió de material i espais.