Diverses formes d’oposar-se a les lògiques del present des de l’espai lúdic del teatre i la recerca Auca#185
Malalts de llengua
El vell món col·lapsa, i en el clarobscur de l’interregne els monstres han pres el poder. La profecia de Gramsci batega, també els seus postulats que ens adverteixen sobre els perills de la comunicació: el llenguatge no és una eina innocent, sinó un camp enverinat de poder. D’això tracta Goodbye Europe. Lost words, de Davide Carnevali, que es presenta com una comèdia apocalíptica, però en realitat és un muntatge de llengua-terror. L’obra, que podem veure al Tantarantana fins al 22 de març, radiografia la fallida del sistema a partir d’un càncer present en les nostres boques: les paraules i l’idioma s’han deixat subjugar per les lògiques del rendiment i el benefici. Si parlem com empreses, pensem com empreses, i llavors la idea del creixement com meta última conquereix la nostra forma de veure el món. Així, de mica en mica, ocurrències criminals com una guerra per petroli o la construcció d’un resort a Gaza es venen com una sortida raonable.
Diagnòstic
Directora resident del Tantarantana fins a 2028, Alba Collado és un nom a seguir de prop en les pròximes temporades. La densitat discursiva del text de Carnevali troba el seu negatiu en una posada en escena tensada de nervi i un treball d’intèrprets acurat. Teatre que aterra la complexitat del món mitjançant els llenguatges del cos (paraula, dansa, silencis), i que converteix la intrincada tesi en matèria escènica viva. L’oficina desfigurada d’una multinacional, una entrevista de feina eterna, un sistema que es descompon a través dels seus errors de lògica. Collado fa que la idea de col·lapse no s’expliqui tant com s’experimenti, fins que el llenguatge revela una impotència per descriure el món i, alhora, un poder per deformar-lo. Formen l’afinat repartiment Alba Vinton, Ton Vieira i Martí Atance. Teatre jove que encerta en la forma i el diagnòstic.
Filosofia del joc
Torna un dels èxits de la temporada passada, l’obra que gira l’esquena al present accelerat i ens suggereix una altra velocitat, a més de noves formes de teatralitat. Weltschmerz (títol provisional), de Ferran Dordal (a la Brossa fins diumenge), agafa amb ironia fina el “dolor del món” i el converteix en un espectacle contemplatiu. Filosofia i quotidianitat barrejades, desassossec íntim i col·lectiu, contradiccions d’un artista que també és consumidor i que s’autointerroga mentre el mòbil li crepita a la butxaca. La coneguda “obra de la petanca” dissocia el text de la posada en escena i fa de cada funció un joc únic, un diàleg entre cos i pensament. La pista, les jugades i el marcador imposen una litúrgia mínima: tirar la bola, esperar, fer broma, tornar a tirar. I ja està: una hora llarga mirant com la partida marca el ritme i com el text va entrant sense empènyer. Improrrogable.
La corba
Serà el debat de la temporada, ja no hi ha marxa enrere. A partir del concurs a la direcció del TNC, s’està discutint força sobre el model de teatre públic, fins i tot Joel Joan ha dit la seva. Diversos hashtags entre els trending topics: capelletes, autoprogramació, teatre públic, concursos, gestor vs. artista. En una de les últimes aportacions via Núvol, Martí Alós López analitza en clau històrica la transformació, gens casual, de l’antic projecte del Centre Dramàtic en l’actual TNC, com explicava també Tena Busquets aquí fa una setmana. Un model imposat des d’un pujolisme acomplexat que, com apunta Xavier Albertí, quan “es va crear no hi havia cap pauta”. En paral·lel, s’afegeix al debat de forma ben oportuna (diumenge és el 8-M) la investigació d’Adriana Nicolau i Gabriel Sevilla sobre el nombre de directores i dramaturgues programades als teatres públics (Lliure i TNC) al llarg de la seva existència. La poca presència femenina històrica, per més s’esperi, no deixa de ser lacerant i significativa. En qüestions d’equitat, les conclusions de l’estudi ens han de servir de mantra: “no hi ha cap garantia que la corba ascendent [de presència femenina] es mantingui en els anys que han de venir”. Caldrà no abaixar la guàrdia.
