La criptogínia al Lliure i al TNC

Publiquem, per primera vegada, la xifra exacta d’una absència: la de dramaturgues i directores als dos grans teatres públics de Catalunya.

Què és la criptogínia? Una paraula nova per a un fenomen antic: l’ocultació sistemàtica de les dones en posicions públiques i de ­prestigi. Històricament, la criptogínia ha estat ben present al teatre, amb la prohibició d’actuar per a les dones i nombrosos mecanismes d’exclusió per allunyar-les dels papers més reconeguts de l’auca: la dramatúrgia i la direcció. Si pensem en temps més recents, però, potser aquesta exclusió no és tan evident: hi ha paritat? Si n’hi ha, des de quan?

Per respondre aquestes preguntes amb dades fonamentades, analitzem les xifres de l’autoria i la direcció femenines programades al Teatre Lliure i al Teatre Nacional de Catalunya des de la seva fundació fins a la temporada passada.
I us ho ensenyem amb gràfics ben explícits: les dues institucions han estat profundament ex­cloents en termes de gènere. Les xifres absolutes estan molt per sota de la paritat que exigia la Llei d’igualtat entre homes i dones del 2007 i ha reblat la Llei de paritat de 2024. És només a la segona meitat dels anys 2010, gràcies a la darrera onada de reivindicacions feministes, que la situació es comença a revertir: podeu veure el canvi de tendència als gràfics desglossats per temporada.

La criptogínia al Lliure

Les xifres totals són rotundes: des del 1976 fins a la temporada passada, el Teatre Lliure només ha programat un 13% d’autoria femenina. A més, els gèneres no s’han distribuït igual en els diferents espais del teatre: a la Sala Fabià Puigserver, la més emblemàtica del Lliure, les autores han arribat tan sols a un marginal 11%. Passa el mateix amb la direcció? El percentatge s’enfila alguns punts, una millora que també trobem al TNC. Nosaltres ho atribuïm a un nombre més gran de directores vives, per comparació amb les poques dramaturgues patrimonials que poden compensar un cànon dramàtic ben masculí.

Fixem-nos ara en l’evolució per temporades: les 49 programacions que veieu al gràfic mostren una evolució lenta, poc uniforme, que en els primers temps de vegades no té ni presència del blau. Abans del 2000 (són els mandats de Puigserver, Pasqual, Homar i Graells) gairebé no hi va haver dramaturgues al Lliure, només algun nom canònic com Maria Aurèlia Capmany i Caterina Albert, i algunes ballarines i cantants. Directores com Carlota Subirós, Lurdes Barba i, sobretot, Carme Portaceli van tenir un pèl més de sort, malgrat la reticència inicial de Puigserver, que a l’inici només va cedir a Portaceli la possibilitat de dirigir perquè havia de marxar de viatge.

Si bé podríem esperar que el nou segle portés vents de canvi, la millora és molt irregular sota els mandats de Montanyès, Rigola i, novament, Pasqual. Les xifres d’autoria femenina oscil·len entre el 4% la temporada 2015/2016 i el 20% la temporada 2004/2005. Això sí: es programen força noms nous i variats, amb Cunillé al capdavant, al costat d’Escudé, Szpunberg, López, Clemente, Liddell, Tornero, Galán i algunes dramaturgues estrangeres. A part dels muntatges que dirigeixen les mateixes autores, hi ha una lenta consolidació de les directores ja esmentades i de Puyo, Balañà i Gorina.

Tot i així, la primera quinzena d’anys del segle XXI no porta canvis importants. Per veure una transformació significativa cal esperar a la temporada 2016/2017, que coincideix amb l’augment global de reivindicacions feministes, molt influent a l’escena catalana. La nova etapa coincideix amb la direcció de Juan Carlos Martel (2019/2020-2023/2024) i amb el primer any de Julio Manrique, que programa un 34% d’autoria femenina, una de les xifres més altes de la història del Lliure. Durant el mandat Martel, la mitjana d’espectacles d’autoria femenina és del 26%, alhora que augmenten les dramaturgues de fora i l’autoria mixta s’enfila per sobre del 30%, perquè hi ha molts més espectacles multidisciplinaris.

La criptogínia al TNC

Al teatre de les Glòries, la tendència és similar a la del Lliure. En gairebé trenta anys d’història (1996-2025), el TNC només ha programat un 16% de dramaturgues i un 26% de directores d’escena. Ens trobem, doncs, molt lluny de la paritat. Per xifrar el buit: una de cada tres dramaturgues i una de cada quatre directores que haurien d’haver estat programades al TNC no hi van ser.

La criptogínia, però, no passa només pel nombre total de dones, sinó també pels espais que ocupen. I aquí, la distribució per sales encara agreuja més les coses. A la Sala Gran del TNC, normalment reservada a les inauguracions de temporada i a les grans fites teatrals, un minso 7% de les estrenes han estat femenines. A la Sala Petita, més del doble: un 17%. I a la Sala Tallers, encara més: el 23%. Com més petita la sala, més dones. Com més gran, menys.

Davant d’aquest panorama, podríem consolar-nos pensant que es tracta de xifres globals que abasten tres dècades i que, en els últims anys, les coses han millorat força. Però és realment així? Sí i no. Abans de 2019, l’autoria femenina pateix enormes alts i baixos, fruit de la pràctica absència de polítiques programadores de gènere. Podem anar d’un prometedor 24% de dones autores el 1998/1999 a un esfereïdor 0% en els tres anys següents. Podem tocar sostre la temporada 2008/2009 amb un brillant 44% d’autoria femenina i mixta per enfonsar-nos en un 4% d’autores el curs 2013/2014.

Què va passar la temporada 2019/2020? Dues coses. La primera és que l’autoria femenina arriba al 25% per primera vegada en la història del TNC, amb un 39% d’autories mixtes que inclouen obres de Rodoreda, Woolf i Català. La xifra coincideix amb el cicle «Epicentre pioneres», que Xavier Albertí programa per reivindicar dramaturgues catalanes clàssiques. La segona circumstància és la pandèmia de la covid-19, que obliga a suspendre el cicle i deixa en paper mullat el gest feminitzador.

El canvi ha d’esperar, doncs, fins a la postpandèmia. Amb l’arribada de Carme Portaceli el 2021, l’autoria femenina al TNC s’instal·la entre uns inèdits 25% i gairebé 39%. Encara sense paritat (si no comptem la mixta), però amb uns mínims molt superiors i molt més estables que en qualsevol mandat anterior. La fórmula? Feminitzar tots els fronts. Portaceli recupera les autores patrimonials suspeses en pandèmia, afegeix dramaturgues actuals, augmenta les autores hispàniques i internacionals, i crea nous cicles com «365 Dones l’any». El resultat és que, els últims cinc anys, el TNC ha revertit la criptogínia dels vint-i-cinc anys anteriors. Les polítiques de gènere, finalment, han debutat al teatre públic amb la primera direcció artística femenina.

Conclusions

La denúncia de l’ocultació sistemàtica de les dones als nostres escenaris no és nova: ja la van fer, en aquesta mateixa revista i a inicis de segle, Imma Colomer i el Projecte Vaca; i, a finals dels 2010, el col·lectiu Dona’m escena, que va encendre les xarxes amb els seus “formatgets”. Aquí hem anat un pas més enllà i hem analitzat les dades amb perspectiva històrica, alhora que posàvem nom a un fenomen antic, però gens llunyà en el temps. Els gràfics ho demostren: faríem bé de no oblidar que la criptogínia ha estat el pa de cada dia als teatres durant dècades i fins fa ben poc, mentre romania fora del focus públic. També veiem, i aquesta és la bona notícia, que els debats dels últims anys sobre les desigualtats de gènere, impulsats per l’empenta de l’última onada feminista, s’han vist feliçment reflectits en les cartelleres teatrals públiques del país. Ara: no hi ha cap garantia que la corba ascendent es mantingui en els anys que han de venir. Caldrà continuar exigint als nostres programadors que apliquin les lleis de paritat. Tenim una escena vivíssima i la conformen, en bona part, una multitud de creadores, dramaturgues i directores en actiu. Que les cartelleres dels nostres teatres públics no les ocultin.