La collita d’obres de la setmana ens deixa bons exemples de com il·luminar el present amb els textos de sempre Auca#171
Contagi
Explicava dimecres la dramaturga i directora Romina Paula que, donat l’elevat preu dels drets d’El zoo de vidre de Tennessee Williams (l’escena portenya, ho sabem, no està per a luxes), va decidir mamprendre la seva pròpia versió, El tiempo todo entero, convertit amb els anys en tot un hit de l’escena alternativa argentina. Dins del Flaix de Tardor que Temporada Alta organitza a Barcelona, l’obra ha tornat a Catalunya 14 anys després amb la potència intacta i totes les virtuts que estimem del teatre de Buenos Aires. En especial destaca el naturalisme extrem dels intèrprets, tots quatre treballen personatges complexos amb un detallisme gestual i una emotivitat difícils de veure en les nostres contrades. Habitual també el gust pels conflictes familiars bigarrats que Paula treballa sense concessions, amb punts de fuga valents entre l’amor i l’odi, furgant en els límits de la moral (ningú parla d’incest). Totes les famílies són imperfectes, i quan el personatge d’Antonia bordat per Pilar Gamboa plora desconsoladament per la marxa del seu germà, volem acompanyar-la. Ens hi sentim part d’una tribu universal de l’emoció teatral que passa pel Saint Louis de Williams, pel mític Teatro del Abasto bonaerenc i arriba per fi a l’Espai Lliure, sala de proximitat amb les dimensions perfectes per encomanar el riure i les llàgrimes. Funció d’altíssim voltatge.
Amagatall
En una altra temperatura, la nova peça que Romina Paula va presentar a Girona el cap de setmana passat. Sombras, por supuesto encaixa com una mena de díptic entre el passat i el present del seu teatre. Menys depenent de la sentimentalitat explosiva, l’obra s’inspira en Fassbinder per manllevar-li l’antinaturalisme, l’estranyament i el gust per gèneres “menors”. Entre la trama policíaca, el melodrama i la comèdia, els intèrprets contraposen registres diferents per tractar de portar al límit els codis del pacte teatral. L’emoció s’oculta en la carn i les paraules dels personatges més enllà de la vacuna contra el realisme injectada. L’estrambòtic policia que interpreta Esteban Bigliardi és, al mateix temps, inversemblant i creïble en la seva pintoresca gestualitat. Tot és mentida en el teatre, però la veritat s’amaga sota els llocs més impensats.
Virtute
També dins el Flaix de Tardor, el mític Toni Servillo va protagonitzar dimarts al Goya un esdeveniment que va molt més enllà del recital de textos. Le voci di Dante no es limita a posar veu a diferents passatges de la Divina comèdia, sinó que s’eleva com un assaig lúcid de Giuseppe Montesano que juga en present amb les idees més llamineres d’un llibre irrenunciable. Exemple d’això, la denúncia dels ignaus (gli ignavi), els covards, aquells que no fan ni el bé ni el mal, gent condemnada a córrer darrere d’un estendard buit. Els ignavi dels nostres dies branden l’antipolítica, ciutadans tebis insensibles a l’horror i a la injustícia. El recital-assaig també recorda l’Ulisses de la Comèdia, un clàssic reinterpretat en un altre clàssic. L’heroi grec després de tornar a Ítaca no suporta la vida domèstica i decideix partir novament per navegar més enllà de les Columnes d’Hèrcules, límit del món conegut, “ma per seguir virtute e canoscenza”, a la recerca de la virtut i el coneixement. Ara d’això dirien spin-off , tot està inventat. Bravo Servillo!
Adolescència
No podem tancar l’auca de clàssics reelaborats sense recomanar Reiterat rei tarat (només fins diumenge a la Sala Atrium), reestrena de la nova pirueta de Jordi Oriol dirigida per Nao Albet, amb la captivadora interpretació de Lua Amat Fernández, actriu que caldrà seguir amb especial atenció. Si Dante sublimava el viatge com a metàfora del coneixement, Oriol converteix el llenguatge en un exercici de recerca i introspecció que esprem el vers fins a l’última síl·laba. Shakespeare és una excusa per parlar de l’autoritat, de la descomposició del poder i de la fragilitat de qui busca sentit enmig del caos. Cordèlia es transforma en una adolescent dels nostres dies ferida per la incomunicació i l’excés de veritat, la veurem enfrontada en un duel de paraules amb el monarca captaire que encarna el mateix Oriol. Versió lúcida i juganera d’El rei Lear, que en destil·la l’essència per mirar de prop la feblesa humana en totes les etapes de la vida. Obra perfecta per a qualsevol adolescent (de 9 a 99 anys), bon suc de fruita de clàssics.
