Entre les estrenes que mobilitzen el públic i algunes de les reclamacions vives del sector professional Auca#146
Periple
Impossible no empatitzar-hi. El Teatre Lliure va estrenar dimecres 14.4, obra que arriba amb molta embranzida des de la seva estrena a Madrid al juny (entrades exhaurides per a totes les funcions de Barcelona, però gira en marxa per Catalunya). Es tracta d’un monòleg d’Ahmed Younoussi que explica en primera persona el seu periple com immigrant des dels carrers de Tànger fins a convertir-se en actor a la Península. El muntatge de Juan Diego Botto i Sergio Peris-Mencheta és d’una precisió superba, ric en recursos escenogràfics i actorals, d’un ritme meticulós. Com ja passava a Una noche sin luna, el factor emocional es barreja amb un component didàctic que, combinant amb l’empatia d’un intèrpret en estat de gràcia, dona lloc a una màgia que desborda el marc escènic. El còctel suposa un beuratge optimista que treballa el factor humà i la solidaritat per posar rostre a una tragèdia flagrant, teatre de justícia poètica. Públic dempeus, per descomptat, s’ha de tenir el cor molt pelut per no emocionar-s’hi.
Preguntes
Per contra, 14.4 exemplifica això que de forma lúcida el cronista oficial Oriol Puig Taulé defineix com la “infantilització del teatre català” –del madrileny en aquest cas–, posar el públic adolescent i adult en el mateix pla de recepció. Abunden les estructures i els recursos del melodrama –banda sonora en especial– per subratllar el que hem de sentir i quan ho hem de sentir, un mapa de bons i dolents, una pintura sense grisos. El caràcter alliçonador sobrepassa el joc fins al punt que el protagonista es permet la broma de comparar la platea amb una classe d’institut. Amb traç gruixut, els exemples citats incideixen en llocs comuns de la ignomínia colonial passada i present sense traspassar els límits de la denúncia políticament correcta (on són els responsables amb noms, cognoms i posicions a l’Ibex-35?). No falten imatges de les mutilacions al Congo belga o la sempre recurrent imatge d’Ailan Kurdi ofegat a la platja, primer pla pornogràfic d’un infant que s’hauria d’evitar per respecte a la seva família. Si el teatre ens ha d’acompanyar en la reflexió, una sala sencera aixecada per aplaudir també genera preguntes.
Paritat
Dilluns al TNC va tenir lloc un encontre necessari i sorprenentment inèdit. La crònica de la directora Carla Rovira dona detalls de la primera trobada de dones directores organitzada per l’AADPC. S’hi llegeix el reflex d’una realitat incòmoda: la desigual presència femenina en els cercles de creació i poder teatral. L’encontre va posar de manifest que les condicions per a una igualtat real encara són precàries: manquen espais, recursos i conscienciació. El sistema opera sota una dinàmica patriarcal, cap novetat. Continua en la base la resistència del sector al canvi i una falta de compromís per transformar les estructures que perpetuen la desigualtat, no només de gènere, també racials i de classe. És important que s’obrin fòrums com aquest per posar de manifest que, tot i les millores, queda molta feina per fer.
Professionalitzar
Continua viu el debat. Després del fecund encontre de professionals de la dramatúrgia viscut a la presentació del llibre Entreacte(s), dimarts es va fer públic un estudi de l’Associació Catalana de Dramatúrgia (ACD) que confirma una realitat alarmant de precarietat estructural: un de cada quatre professionals de la dramatúrgia no cobra per la seva feina. Davant d’aquesta fotografia, l’ACD, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i altres quatre organitzacions d’autors han impulsat un codi de bones pràctiques que busca establir criteris clars sobre contractació i drets d’autor. Tot i que la iniciativa pretén millorar les condicions laborals, la seva aplicació depèn de la voluntat del sector, de la conscienciació de totes les baules de la producció. Sense mesures vinculants, pot passar que el codi resti com una declaració d’intencions. Tot i que, ja sabem, al principi va ser la paraula, la denúncia, el primer pas.
