Radiografia de l’assistència teatral a Catalunya: entre les bones dades de públic i la realitat de la desconnexió cultural Auca#158
Diagnòstic
Les diferents estadístiques ballen punt amunt, punt avall, però a grans trets coincideixen en el diagnòstic: la major part de la ciutadania no va mai al teatre. En l’última enquesta de participació de l’Ajuntament de Barcelona només un 7% de la mostra reconeix haver trepitjat una platea en els darrers sis mesos. Ens agafem a estudis més optimistes, com ara el 24,7% de la població estatal que reconeix haver gaudit d’un espectacle escènic en l’últim any, xifra que hauria d’augmentar si sumem la dansa, el circ… Pel boc gros, arrodonim a l’alça per establir que només un de cada quatre catalans freqüenta espais teatrals amb regularitat, res a veure amb països com França on els apòstates de l’escena són minoria.
Dades
La temporada passada es va batre el rècord dels tres milions d’espectadors a Barcelona que la patronal havia perseguit durant més d’una dècada, una fita que evidencia la bona salut del teixit econòmic i d’un ecosistema creatiu amb capacitat per superar-se temporada a temporada. La precarietat d’una part de la professió revela que resta marge per consolidar un marc laboral adequat, però les estadístiques també ens indiquen que una bona part del cens d’espectadors roman aliè al “bon moment del teatre català”. Si encreuem dades, ens adonarem que entre el gruix d’entrades despatxades en realitat s’amaga un públic fidel, alguns realment assidus i reincidents, un miratge en el desert de la indiferència majoritària.
Desigualtats
I arriba la pregunta essencial: per què la gent no va al teatre? És una qüestió que també responen alguns estudis com la darrera enquesta d’hàbits i pràctiques culturals de l’Estat, que destaca dos motius empatats. Per una banda, “que és car”, una excusa que pot semblar inconsistent, perquè hi ha descomptes i polítiques d’accessibilitat, tantmateix no es pot generalitzar i cal pensar en tot el ventall de capacitats adquisitives; la pobresa absoluta no para d’augmentar. El segon argument, “la falta d’oferta a la meva zona”, un motiu de pes que sovint ignorem des de la capital, però que té un pes específic a comarques com la Conca de Barberà, la Terra Alta o l’Alt Ripollès que no compten amb equipaments permanents amb les condicions tècniques necessàries per a la representació d’obres teatrals. No tothom ho té a la vora.
Desconnexió
Hi ha un tercer motiu que destaca: “Hi ha poca informació”, una justificació que creix de forma significativa als municipis més petits i que es constata amb una anàlisi ràpida dels mitjans generalistes. Les arts escèniques, com la resta de la cultura, ocupen un espai marginal en les graelles d’informatius i programes d’entreteniment, i sembla que només interessin quan es genera una polèmica o quan les protagonitza alguna figura prominent de l’star-system. Finalment, en els últims anys ha desaparegut de l’enquesta una casella abans significativa: la “falta d’interès”. Li podem donar moltes voltes, però el gran misteri del públic sempre té alguna cosa de mirall. Tenim unes platees homogènies, molt blanques, on senyoreja la classe mitjana-alta. En la concepció dels espais –sobretot els públics– i a causa de la selecció de formes i temes, estem creant un teatre a imatge i semblança nostra, la projecció d’una forma concreta de concebre el món. Si els que anem al teatre som un de cada quatre, qui és la resta?
