La 43a edició confirma el certamen portuguès com una de les grans cites teatrals del sud d’Europa, capaç de combinar ambició internacional, arrel popular i una hospitalitat excepcional Auca#202
Taula comuna
Capvespre llarg i atlàntic a l’esplanada de l’Escola D. António da Costa d’Almada: centenars de persones comparteixen taula mentre els concerts estiren els últims raigs de llum blavosa. Intèrprets de primera línia europea que fa una estona saludaven des de l’escenari ara fan cua al mateix bar que els espectadors; directors, tècnics, periodistes, voluntaris i sobretot veïns s’asseuen sense zones reservades ni cap cerimònia. Veiem passar Maria de Medeiros saludant com a casa. S’hi menja, es comenten les funcions i s’encadenen les converses fins que toca entrar al següent espectacle. Durant quinze dies (del 4 al 18 de juliol), una petita part de l’escena d’Europa desembarca en aquesta ciutat de l’altra banda del Tajo i, en lloc de tancar-se en una zona VIP, sopa plegada.
Perifèria central
Amb una població pròxima a la de Badalona, Almada té la fesomia d’una gran ciutat del cinturó metropolità: blocs d’habitatges arreu, carrers costeruts que recorden el Carmel, una tradició comunista amenaçada per l’extrema dreta i una relació ambivalent amb Lisboa, situada just a l’altra banda de l’icònic pont del 25 d’Abril. La ciutat ha crescut al costat d’un festival nascut perifèric que avui figura entre les grans cites teatrals del sud d’Europa, sense que el prestigi internacional n’hagi diluït el caràcter popular ni el discurs contestatari. El director de la mostra, Rodrigo Francisco, ha reivindicat enguany “O teatro como trincheira crítica fronte ao absurdo da política”. Sense caure en la consigna buida, fa una certa enveja veure com la cita combina missatge, fons i forma per plantar cara a la realitat grisa dels gestors, sense agenollar-se davant les institucions ni pèls a la llengua a l’hora de reclamar per a la cultura el paper que li pertoca. La 43a edició va traslladar aquest posicionament a l’escenari amb una programació de fort pes textual, travessada per l’omnipresent —i una mica ja pesat, per què no dir-ho— Txékhov i per personatges incapaços d’encaixar en un món que reclama certeses immediates.
Europa representada
Aquesta voluntat de fer del teatre una eina crítica també ordena una programació que va del Platónov monumental de Peter Stein —clàssic viu de la direcció europea, encara fidel a la paraula i als temps llargs— fins a les formes més heterodoxes de l’escena contemporània. La inauguració amb Danse macabre, de Martin Zimmermann, va instal·lar-se en la cruïlla entre circ, dansa i teatre visual. Milo Rau va entrellaçar a La lettre les biografies de dos intèrprets amb La gavina (de Txékhov, esclar), records familiars i somnis frustrats de fer teatre per a una proposta deliberadament senzilla que explora la ja suada via autobiogràfica. Aquesta mateixa tendència reapareix en l’espectacle d’Israel Galván i Mohamed El Khatib, que barreja flamenc i memòria familiar i arribarà el març del 2027 a la programació del Mercat de les Flors. Anne Teresa De Keersmaeker, que després va passar pel Grec, també aquí va convertir les cançons de Jacques Brel en un encontre entre cossos i generacions. S’hi afegeixen set espectacles portuguesos no com un apèndix local, més aviat com el contrapunt que dialoga i arrela el programa en l’escena del país i evita que el festival quedi reduït a una successió de patums. Més que un estil, la coherència del programa plantejava una pregunta comuna sobre què pot fer encara el teatre, i els seus autors i mecanismes, en resposta al present.
L’absurd a casa
Si el festival té una ànima, és la Companhia de Teatro de Almada, que jugava a casa amb Saudações, una nova producció dirigida per Álvaro Correia. L’obra aplega tres peces Les salutacions, El nou llogater i Deliri a dos en un tríptic d’una gran precisió actoral, resolt amb composicions d’una netedat inquietant i una posada en escena que remet a la plàstica de Magritte. Ionesco, pare de les avantguardes i fonament de bona part del teatre que vindria després, hi descompon el llenguatge fins a mostrar no sols persones incapaces d’entendre’s, sinó frases fetes, discussions circulars i paraules gastades que continuen ressonant quan el sentit ja ha desaparegut. El factor còmic naix de la desproporció entre la banalitat aparent de les situacions i l’abisme que s’hi obri, una intuïció sobre la descomposició del llenguatge que conserva intacta la càrrega visionària en el present. A Deliri a dos, la disputa conjugal prossegueix mentre la guerra exterior envaeix i desfà la casa, una superposició entre violència íntima i devastació col·lectiva que anticipa, més de trenta anys abans, el dispositiu de Blasted, de Sarah Kane. Lluny de quedar com una relíquia de l’absurd, Ionesco va comparèixer a Almada com la base d’avantguarda que ajuda a explicar bona part de les formes contemporànies.
Cims borrascosos
La descomposició del llenguatge que Ionesco va convertir en profecia es trasllada al cor polític d’Europa gràcies a Le Sommet, de Christoph Marthaler. El director suís, que a Público es declarava perplex davant una Europa que normalitza la guerra, l’ascens de l’extrema dreta i la successió de cimeres sense resultats, cus la tradició de l’avantguarda amb un present en què les lògiques institucionals continuen circulant després d’haver perdut l’eficàcia. Més que antipolítica, una lliçó de contrapolítica. Sis persones de llengües i procedències diferents arriben a un refugi de muntanya —potser un búnquer, potser una sala de reunions— per preparar una cimera. Entre protocols buits, discursos fragmentaris, cançons i llargs temps d’espera, intenten constituir una comunitat que la incomunicació desfà a cada moment. Marthaler no concedeix gairebé res a les formes amables: organitza un ritual del despropòsit, lent, hermètic i deliberadament incòmode, en què la música ofereix l’única possibilitat precària d’acord. La casa europea continua dreta, però els seus habitants ja no saben ben bé per què hi són ni sobre què haurien de decidir. L’espectacle, que havia passat per Temporada Alta el novembre del 2025, es va situar a Almada com una de les propostes menys complaents del seu autor, denúncia necessària de la crisi de sentit i del projecte fallit d’una Europa sense rumb ni personalitat.
El favor del públic
Als antípodes de l’hermetisme formal de Marthaler, El rey de la farándula va conquistar el públic d’Almada amb un cabaret barroc que mescla sense complexos història, teatre, música i cultura popular. Ángel Ruiz, autor, director i intèrpret-cantant, hi encarna Segismunda, una criatura escènica queer avant la lettre que travessa la cort de Felip IV — el Rey Pasmado— també Felip III de Portugal, just en els anys de la Guerra dels Segadors i de la revolta que conduiria a la independència lusa. Història compartida que el muntatge incorpora sense convertir-la en lliçó, buscant la part més irreverent d’un monarca impulsor del teatre i figura molt més ambigua del que expliquen els llibres de text. Per l’escenari passen textos de Lope, Calderón i Quevedo al costat de la música Monteverdi, Juan Hidalgo i José Marín. El recorregut desemboca al segle XX amb al cabaret mestís d’Enrique Pinti : “Pasan las crisis, pasan las guerras […] pasan censores […] quedan los artistas“. Al piano, el barceloní Bru Ferri sacseja varietés i ressonàncies contemporànies en una partitura que connecta el barroc amb el romanticisme, el flamenc i el piano expandit. Situat deliberadament en un humor directe, planer, festiu i popular, l’espectacle va trobar la complicitat d’un festival amb una platea transversal, fidel i acostumada a votar sense solemnitat, només des del plaer compartit de la funció. A diferència del públic català, el d’Almada s’aixeca per aplaudir amb facilitat, però sens dubte la millor acollida va ser per a El rey de la farándula, elegit enguany Espectacle d’Honor. La distinció comporta la tornada de l’obra al festival l’any vinent i recau per segona vegada en Ángel Ruiz, que ja l’havia obtinguda el 2021 amb Miguel de Molina al desnudo.
Sobredosi de Txékhov
La sobredosi txekhoviana del festival va culminar amb La Mouette, espectacle de cloenda que va servir el francès Théâtre-Studio d’Alfortville, dirigit per Christian Benedetti. La proposta, estrenada originàriament el 2011 i recuperada dins la seva integral de Txékhov, despulla l’obra de decorats i artificis per concentrar-se en la paraula, el ritme i uns silencis tractats com a part de la partitura. Però tanta nuesa no va acabar d’afinar-se a l’aire lliure de l’escenari gran d’Almada. Potser soc jo, que després d’haver vist fins a sis versions de la Gavina en només dos anys, vaig trobar una companyia poc coordinada, amb algunes interpretacions afectades que per moments desbordaven el text, i una posada en escena tan mínima que amb prou feina feia festa. Els silencis freqüents de la funció, a més, van quedar fracturats pels ecos del França-Anglaterra del Mundial, retransmissió que se sentia de fons. Els deu gols del partit van establir una estranya competència sonora entre dos espectacles obligats a compartir espai sonor, amb més punteria al camp que a l’escenari.
L’altra riba
Almada és també una ocasió excel·lent per descobrir la Lisboa escènica, a només un trajecte de ferri o pont per creuar el Tajo: el recuperat Teatro Variedades, reobert després de tres dècades de silenci; el Museu da Marioneta, instal·lat a l’antic Convento das Bernardas; o el Museu Nacional do Teatro e da Dança (tancat temporalment per reformes), que conserva més de 300.000 peces de la memòria escènica portuguesa, entre vestuari, escenografies, cartells i fotografies. De tornada a Almada, les funcions es prolonguen en les exposicions de l’Escola D. António da Costa. Enguany hi destacava Espelhos de ver por dentro, una mostra del Museu do Neo-Realismo que reconstruïa la història d’un moviment teatral de contrapoder, sotmès a la vigilància i la censura de l’Estado Novo, però també sostingut per iniciatives clandestines i projectes que no van arribar mai a l’escenari. Entre una riba i l’altra, el Festival d’Almada converteix cada travessia en una forma d’entrar en la memòria teatral portuguesa i de mirar Lisboa des d’un angle menys previsible. El privilegi del Festival d’Almada és haver crescut sense perdre la proximitat: poques cites europees combinen amb tanta naturalitat l’ambició internacional, l’arrel popular i una hospitalitat que fa del públic, dels artistes i de la ciutat una mateixa comunitat provisional. Paga la pena travessar el Tajo i quedar-s’hi uns dies: des de la perifèria física i espiritual d’Europa, de vegades, la boira del centre es veu millor.
