Del Grec-76 fins avui, la professió d’actor, actriu, director i directora ha viscut una transformació profunda.
L’any de la inauguració, els professionals van assumir l’autogestió del festival, en un context en què els contractes sovint eren verbals, les jornades podien ser extenuants i la protecció social era pràcticament inexistent. Aquella experiència inicial va representar molt més que un esdeveniment cultural: va ser una demostració de la capacitat del sector per organitzar-se i defensar col·lectivament els seus drets. Aquell Grec no va consistir només a “fer teatre”, va significar dir prou.
D’aquell impuls en van néixer l’Assemblea d’Actors i Directors i, l’any 1981, l’AADPC, la primera entitat de caràcter sindical dels professionals de la interpretació i la direcció de tot l’Estat.
Des d’aleshores s’ha anat consolidant un marc de drets laborals, socials i de propietat intel·lectual cada vegada més sòlid. L’Estatut dels treballadors de 1980 ja reconeixia l’especificitat de la feina artística, i aquesta singularitat es va concretar amb el Reial decret 1435/1985, la norma de referència de la relació laboral especial dels artistes en espectacles públics (actualment en fase de modificació amb novetats importants).
Un altre pas determinant va ser la signatura, l’any 2004, del I Conveni col·lectiu d’actors i actrius de teatre de Catalunya (actualment en procés de negociació de la seva quarta edició). Aquest conveni va establir regles bàsiques sobre contractació, temps d’assaig, descansos, dietes i desplaçaments, i va consolidar l’obligació de formalitzar els contractes per escrit i de donar d’alta els intèrprets a la Seguretat Social durant tot el període de treball. Per primera vegada, l’activitat escènica generava de manera efectiva cotització i drets socials.
En els darrers anys, les mesures impulsades en el marc de l’Estatut de l’artista han permès avançar en aspectes que semblaven impensables en els temps d’aquell primer Grec. Entre d’altres, el dret a una prestació d’atur adaptada a la natura intermitent de la feina artística, la possibilitat de cotitzar en períodes d’inactivitat per tenir accés a prestacions concretes, la possibilitat de compatibilitzar la pensió de jubilació amb els ingressos derivats de l’activitat artística (per compte d’altri o pròpia), i més recentment, la possibilitat d’aplicar reduccions fiscals per a artistes en la renda del 2025, aplicable a determinats rendiments artístics obtinguts de manera excepcional en els darrers tres anys.
Tot i aquests avenços, la precarietat continua formant part de la realitat de molts professionals. La intermitència de la feina, els períodes sense ingressos i la dificultat de viure exclusivament de la interpretació segueixen sent una constant.
A aquesta realitat s’hi afegeixen nous reptes. Les plataformes digitals han modificat les formes d’explotació de les obres i han obert debats sobre transparència i remuneració. Al mateix temps, la IA planteja qüestions inèdites sobre l’ús de la veu, la imatge i les interpretacions dels artistes, i fa imprescindible garantir el consentiment exprés, la informació prèvia i una compensació econòmica adequada.
Cinquanta anys després del Grec-76, la professió disposa d’un marc de drets molt més sòlid i d’una consciència col·lectiva més madura. Però la lliçó continua plenament vigent: els drets no s’han regalat mai. Són el resultat de l’organització, la negociació i la perseverança de generacions de professionals que han treballat per dignificar l’ofici. I serà, una vegada més, aquesta capacitat de sumar esforços, de recuperar l’esperit de la manifestació del Grec-76, la que permetrà afrontar els reptes del futur.
