Els fundadors del Festival Grec evoquen l’esclat col·lectiu d’aquell 1976 i reflexionen sobre què queda avui del seu esperit rebel i autogestionat.
Mig segle després d’aquell Grec-76 autogestionat que va sacsejar l’escena barcelonina en plena Transició, el festival arriba al 50è aniversari convertit en una institució cultural imprescindible de la ciutat. Però la commemoració no només convida a mirar enrere, sinó que també obre una pregunta: com llegeixen avui aquell origen els fundadors, les i els professionals que el van viure des de dins? Entreacte ha parlat amb alguns d’ells per evocar un estiu d’efervescència política, precarietat compartida i sentit col·lectiu, i el posem en contrast amb un Grec actual més gran, més professionalitzat i més institucional. Entre la memòria i el balanç, hi reapareix una mateixa qüestió: què queda d’aquell esperit col·lectiu fundacional i què pot aportar al festival dels nostres dies.
Muntsa Alcañiz, debut d’aniversari
“Em vaig estrenar professionalment com a actriu al Grec del 76: vaig fer de Carmesina al Tirant lo Blanc de Pep Anton Codina. Érem molts intèrprets joves, amb totes les il·lusions i totes les ganes. Veníem d’una filosofia molt d’esquerres, amb una gran sensibilitat social i professional, i heretàvem les inquietuds dels actors més grans, que eren molt combatius. Recordo les assemblees, hi anàvem a les nits a escoltar i a sentir-los discutir sobre el present, sobre què volíem que fos el nostre ofici i com havia de ser tractat i respectat […] Hi havia una idea del teatre molt col·lectiva. A Barcelona hi havia una pobresa teatral enorme: no per manca d’idees ni de ganes, sinó perquè no hi havia manera de sobreviure amb el nostre ofici. Quan algú estrenava, tots hi anàvem corrents, a veure’l i a donar-li suport, i allò es convertia en una festa. El teatre no era només un vehicle artístic, també era una eina política per arribar a una certa idea de democràcia”
“El Grec-76 va ser això, un esclat col·lectiu, actors de generacions diferents col·laboraven en el que fes falta; fins i tot una grandíssima actriu com la Paquita Ferrándiz podia estar servint al bar […] Ara tot és molt diferent. El col·lectiu ha augmentat exponencialment perquè ha augmentat la indústria, i la indústria demana quantitat, eficàcia i rapidesa: tots els signes que van a la contra d’un treball artístic que necessita temps, cooperació i una altra mena de cura. La gent jove es forma molt, però no té esperit de col·lectiu; fins i tot a les companyies en falta. Tothom viu més sol, tot és més dispers […] I el Grec d’ara? Si vol ser un festival realment de ciutat, hauria de pensar més en els barris i menys en la lògica de concentració, de macroesdeveniment i de gran inversió. Jo hi trobo a faltar més caliu humà”.
Maria Jesús Lleonart, ofici i llibertat
“El Grec-76 i l’1 d’Octubre han estat els dos esdeveniments històrics més importants en què he participat”, afirma Maria Jesús Lleonart. El festival “va ser un fenomen teatral i social únic i irrepetible”. L’actriu recorda el naixement d’“un teatre autogestionat on els actors fèiem tots els papers de l’auca. A més d’actuar, treballàvem a les taquilles, al bar o organitzant els autocars dels bolos”. La unió va ser comuna entre tota la professió: “Des dels més joves estudiants de l’Institut del Teatre fins als més reconeguts i veterans, tothom va participar amb la mateixa il·lusió en el que avui semblaria una utopia, el ‘somni d’unes nits d’estiu’”.
Després de la mort de Franco, el festival “va ser el detonant que va fer esclatar les ànsies de llibertat i de cultura reprimides durant tant de temps”. En institucionalitzar-se, “el festival es va burocratitzar i va desaparèixer l’esperit del Grec-76: ‘Un teatre al servei del poble’. És veritat que la màgia de la ubicació del Teatre Grec com a seu central subsisteix, però no deixa de ser un teatre més. S’hi mouen més diners i mitjans i potser més espectacles internacionals, però res es podrà comparar al que vam viure aquell estiu. Espectacles tan fantàstics com Faixes, turbants i barretines encara hi ressonen i ens recorden el que es pot fer amb imaginació, llibertat i, sobretot, unió”.
Jesusa Andany, taquilla i utopia
“Jo al Grec-76 feia de taquillera a la plaça de Catalunya, però hi participàvem tots, anàvem a totes les reunions, tothom hi col·laborava molt. El record que tinc és fantàstic. El Grec d’ara no té res a veure: hi ha més diners, una altra estructura, una direcció… Allò nostre realment va ser una gran improvisació. Aparentment tots érem iguals, tot i que sempre hi havia sectors, els més comunistes i els menys comunistes, ja m’entens. Però els espectacles van ser molt bons i el públic hi va reaccionar bé. Era una cosa molt novedosa, un fenomen popular que va funcionar de forma gairebé màgica. Tinc vuitanta-tres anys, en aquell moment en tenia trenta-tres. I clar, tot ha canviat tant… Aleshores érem joves i amb ganes de canvis, volíem que tot funcionés bé. Però la vida és com és. Ara tot és diferent, és un altre món. I, mira, homenatges no calen: res d’això, quina mandra!”.
Arnau Vilardebò, professió unida
L’Arnau Vilardebò també recorda Faixes, turbants i barretines, una “oportunitat de jugar a l’escenari en la preparació i representació d’un espectacle on tothom jugava. Em vaig sentir enmig d’una professió”, explica. L’actor reconeix el valor del festival i de les persones que el van impulsar, però posa èmfasi en el pragmatisme: “Jo no li donaria una rellevància combativa, vam fer el que havíem de fer en aquell moment. Tothom estava molt penjat i la professió es va ajuntar”, argumenta. Davant de la situació precària, tocava cooperar per engegar un projecte amb produccions que després van arribar a fer gires: “Tothom va acceptar un sou unitari. Cobraves el mateix fossis protagonista o secundari”, destaca. Respecte a l’evolució del festival fins a l’actualitat, recorda la precarietat dels inicis i defensa la millora de condicions: “Ens hauria encantat que en aquell moment més institucions haguessin posat diners”. Amb tot, opina que el festival de llavors i l’actual “són dos mons diferents que no cal comparar. Ara estem en un altre moment”.
Joan Font, festa fundacional
El director Joan Font recorda aquell primer festival com un esdeveniment “il·lusionant” i en destaca “l’esperit festiu” com a motor d’unió. “Vam demostrar que més enllà de ser actors i directors, si ens ajuntem podem fer coses més grans”, explica. El fundador recorda com a simbòlic l’espectacle que hi va presentar amb la històrica companyia Comediants. A la peça, titulada Plou i fa sol, l’entrada de públic es feia a través dels túnels i els camerinos del Teatre Grec culminant amb la sortida a l’escenari, de cara a les grades: “Quan el públic entrava es posava en el lloc dels intèrprets”, relata. Font troba paral·lelismes entre el naixement del Grec i el de FiraTàrrega, que ell mateix va fundar el 1981 i que va dirigir durant els primers quatre anys. Els dos projectes van sorgir sense gaires recursos però amb moltes ganes de tirar endavant.
Cinquanta anys després, el creador celebra l’aniversari del Grec i espera que duri “per molts anys”, però troba a faltar la capacitat del certamen d’arribar a un públic més divers i popular, així com d’ocupar més espais emblemàtics de la ciutat. “Quan es té en compte la professió, sempre, sempre, sempre va bé”, reivindica. Que els implicats se sentin seu el projecte propicia un millor treball, fins i tot encara que hi hagi errors, que Font reivindica: “La manera de millorar és a través de les equivocacions”.
