La direcció del Festival Grec ha entomat la responsabilitat de celebrar els cinquanta anys del festival que articula i engresca els estius de la capital catalana, i per això busquem recordar què va ser i què perviu d’aquell intens estiu de 1976.
El Grec-76 va ser una aventura única, fruit de la unió de la professió en l’Assemblea d’Actors i Directors i de la voluntat de demostrar la força del sector. Una explosió intensa amb una organització autogestionada i un clar missatge polític. De fet, seria difícil explicar l’impacte i la força del primer Grec sense aquests elements: la força d’un sector unit davant la crisi per reivindicar la seva professió i, alhora, la consciència del moment que els tocava viure amb la voluntat de situar el teatre com un front més del camí cap a la democràcia. El teatre buscava sortir de la precarietat de l’escena independent i, assolint la professionalització, acostar-se a un sector teatral democràtic.
D’aquesta manera, el que es viurà aquell estiu seran espectacles de càrrega política, nits de festa envoltades de proclames i concerts multitudinaris. Un còctel potent que s’arrodonirà amb la vitalitat de l’esplanada del Grec, on coincidiran reivindicacions diverses. Aquell Grec, però, acabarà amb la fractura de l’assemblea i la seva escissió. L’any següent, el sector de l’AAD que perviurà organitzarà de nou una temporada d’estiu. Aquell 1977 tindrà moments destacats com l’arribada dels Bread and Puppet al Grec. Ara, la força trencadora d’aquell 1976 no es repetirà i els seus organitzadors decidiran deixar-ho córrer.
I aquí és on entrarà l’Ajuntament de Barcelona. Després de les primeres eleccions municipals i amb l’arribada del PSC a l’Ajuntament (en coalició amb el PSUC, que dirigirà l’Àrea de Cultura), les esperances que s’hi dipositaran seran grans. Al capdavant de la secció de teatre, el regidor Rafael Pradas (PSUC) hi posarà un conegut crític teatral, Joan Anton Benach. I serà sota la seva direcció que des de l’ajuntament es decidirà recuperar el Grec i organitzar-hi una primera campanya municipal d’estiu.
La fórmula serà similar a la que s’havia plantejat al Grec-76 pel que fa a la programació: una combinació de teatre, dansa, música i altres disciplines escèniques que articulen una activitat cultural diversa per interpel·lar tota la ciutadania. A més, algunes de les iniciatives del primer Grec també aniran tenint continuïtat amb el pas dels anys, des de la descentralització amb l’acció als barris (aquell 1976 es va conèixer com a Off-Grec) o la col·laboració amb companyies ja existents i d’altres vingudes de fora (cas de Núria Espert i el seu Valle-Inclán, de Comediants i el seu Plou i fa sol o del Ballet de Cuba d’Alicia Alonso).
Canvi d’esperit
Ara, com comentava la mateixa Maria Aurèlia Capmany en celebrar els deu anys del festival com a regidora de Cultura de l’ajuntament, el festival municipal no havia mantingut tot l’esperit d’aquell primer Grec autogestionari, unitari i popular. Ni l’organització assembleària, ni la programació amb un clar missatge polític no tindran continuïtat, en un festival que s’anirà institucionalitzant de forma progressiva i allunyant del bullici d’aquells anys, en paral·lel al mateix procés que viurà la societat catalana.
Això sí, com comentava la mateixa Capmany, i reflecteix l’acció de l’actual direcció, hi ha una clara voluntat de sentir-se aquell Grec com a seu, de situar l’origen del festival en aquell moviment de defensa del sector i de les llibertats democràtiques. El llegat d’aquell Grec-76 és indiscutible. No només perquè el seu impuls va permetre que cinquanta anys després la vida de la ciutat estigui cada estiu marcada per les arts escèniques, sinó perquè serà un moment crucial per a les persones que construiran el nostre sector teatral. Així que, malgrat els canvis, és important que celebrem aquest aniversari amb la consciència que som hereus de la unió breu, però transcendent, d’un sector teatral que buscava reivindicar i reivindicar-se.
