La festa dels 50 anys va reivindicar la memòria del Grec76, però també va deixar oberta la pregunta sobre què en queda avui d’aquell esperit popular i compromès Auca#200
Celebracions
Dies de xifres rodones. Quan aquesta auca d’actualitat setmanal arriba al número 200, el Festival Grec va celebrar dimecres els 50 anys amb un acte central al teatre-excantera de Montjuïc. La commemoració, plantejada en tres moviments, va començar amb una xarrada de Mario Gas, un dels noms vinculats al festival fundacional del 1976, i va continuar amb la projecció de quatre curtmetratges encarregats per a l’ocasió. Amb la calor habitual de les últimes nits tòrrides, el Teatre Grec era quasi ple per gaudir del valor testimonial d’una proposta diferent, gairebé resultava estrany que el centre de l’homenatge fos una pantalla de cinema enmig d’un escenari teatral. La nit es va tancar amb una festa posterior amb DJ Losinformalls. No va ser el gran acte popular i obert a la ciutadania que mancarà en l’aniversari, però sí una vetllada entranyable en família per posar la cirera al pastís d’aniversari.

Homenatge
“Faré de mandatari de tota aquesta gent”, va anunciar Mario Gas a l’inici d’una intervenció pensada com un homenatge als fundadors del Grec76. En una edició d’aniversari que no ha posat gaire l’accent en el moviment polític i professional que va crear el festival, la veu de Gas va servir per convocar noms, episodis i complicitats d’aquella revolució autogestionada de la primera edició. Gas va demostrar una memòria generosa, capaç de rescatar persones i esdeveniments avui gairebé oblidats (el teatre, la cultura en general, no és gaire generós amb els homenatges). El format de la xarrada va quedar curt: trenta minuts amb aire d’improvisació, gairebé com un afegit. L’origen simbòlic del Festival demanava més context i més centralitat. Entre el seu parlament, l’actor i director va insistir que “el Grec 76 té una connexió amb el moment actual” i va convertir el record en advertiment: “De sobte el feixisme torna ara”, “estem en un moment perillós”. Per això va reclamar “pensar d’on venim i saber qui som”, “mullar-se” i “defensar les coses que hem aconseguit, perquè si no ve la dreta i s’ho emporta tot”.

Pedrera
“El 1976 es va iniciar una nova etapa amb la inauguració d’un festival […] amb esperit reivindicatiu, popular, compromès, lliure i igualitari”. La frase apareixia a La veu i les pedres, el curtmetratge de Núria Giménez Lorang que va obrir el bloc audiovisual després dels parlaments oficials de la directora del festival, Leticia Martín Ruiz, i del regidor de Cultura, Xavier Marcé. El primer curtmetratge va desplegar esperit de faula i una mirada més evocadora que documental. A partir d’imatges d’arxiu de principis del segle XX, el film convocava la memòria de Montjuïc i dels picapedrers que van obrir el forat a la muntanya que avui és un teatre. Ressignificar l’origen del Grec com un espai fet de treball, comunitat i persistència. El final de la peça també advertia contra el retorn del feixisme, en sintonia amb una nit que es resistia per moments a mirar el 1976 només com una postal llunyana. Al final, el curt de Giménez Lorang deixava a l’aire la pregunta: fins a quin punt el Grec actual continua sent un festival “reivindicatiu, popular, compromès, lliure i igualitari”?

Memòria
Més frontal era Grec 76, el segon curt de Sílvia Munt, que apostava pel to documental i per les entrevistes als protagonistes d’aquell primer festival. El film tornava a contar una història mil vegades explicada, amb les veus habituals, però ho feia amb ofici, pols periodístic, claredat i voluntat de fixar memòria. En aquest sentit, dialogava amb altres exercicis recents de reconstrucció del relat fundacional, com el reportatge que hem publicat a Entreacte, perquè tornava al mateix punt de partida: la professió organitzada, la manifestació per la Rambla, l’Assemblea d’Actors i Directors, la recuperació del teatre de Montjuïc i aquell impuls col·lectiu que va convertir el Grec en alguna cosa més que una programació d’estiu. El mèrit del curt era precisament aquest: ordenar el testimoni, donar-li forma i recordar que, darrere la marca Grec, hi havia una comunitat que es va mullar quan calia mullar-se.
Fons
Els altres dos curts jugaven una altra lliga, més arty i capficada, amb un pes més narratiu que no pas documental. Somni d’hivern d’una nit d’estiu, de Jaume Claret Muxart, s’endinsava en la transmissió de la vocació artística entre generacions: una companyia assaja una tarda d’hivern al Grec una obra que farà a l’estiu, mentre el fill de vuit anys de la directora observa, encara sense saber que aquella llavor pot fructificar anys després. Ora pro nobis, òs de mos òssos, de Marc Salicrú, partia d’uns versos de Verdaguer dedicats a Montjuïc per entendre el teatre com a ritual col·lectiu. La peça tornava a posar en circulació el talent visual i conceptual d’un creador que ja va petar-ho fort en el festival de l’any passat amb la peça de carrer Interferència 02 de la companyia Teatres de Campanya. El curt mirava el Grec de costat: no tant per resumir-ne la història, sinó per acostar-se a Montjuïc com un espai simbòlic de cerimònia.

Orígens
La commemoració va ser entranyable, sens dubte, però l’aniversari potser mereixia una celebració més oberta i popular, menys encabida en els formats habituals, i amb un protagonisme més marcat de la significació dels seus orígens i dels seus protagonistes, que per edat seria el moment d’homenatjar. Com recordava Martí Alós quan parlava del “nostre Grec-76”, aquell origen no pertany només al relat institucional del festival, sinó també a la professió que el va imaginar i el va aixecar quan calia mullar-se. Potser tornar a mirar aquell impuls —l’autogestió, la reivindicació, el compromís, la idea de comunitat— ajudaria a pensar el Grec d’avui no només com una gran cita cultural d’estiu, sinó com un festival capaç de resinificar i fer present aquell esperit “reivindicatiu, popular, compromès, lliure i igualitari”.

