Confesso que amb la tecnologia hi mantinc certa amistat, però no som íntimes. Admiro la velocitat amb què es desenvolupa, i aplaudeixo molts dels vessants que ens ofereix. Però també sostinc força reticència pel que fa a aspectes als quals ens aboca sense miraments.
Se m’ha convidat a expressar la meva opinió sobre la intel·ligència artificial aplicada al món del doblatge. Opino, doncs: és un dels aspectes on la tecnologia ens aboca; per tant, la meva admiració trontolla, com a mínim. Així, d’entrada, començo per preguntar-me si realment és necessari crear una veu mitjançant la IA. Se m’acut que, evidentment, cal moltíssim per a totes les persones que l’han perduda, o que mai no n’han tingut. En aquests casos, dotar d’una veu fabricada (i sobretot única) algú que la necessita és un gran avenç diguem-ne mèdic i terapèutic. Però aquest no és el cas que ens ocupa ara.
Els que treballem amb la veu, siguem actors de teatre, de cinema, de doblatge, cantants, locutors, presentadors o conductors de qualsevol tipus de programes… tota aquesta gent que fem servir la nostra veu per comunicar, des del vessant artístic o no, tothom que tenim en la nostra veu una eina fonamental de treball no hem d’estar exposats al fet que una IA ens en faci còpia i que es pugui utilitzar com, quan i on li sembli a qui sigui. I trobem el quid de la qüestió: en el moment que l’ús d’una veu és lucratiu, i amb lucratiu, per cert, no dic només guanyar diners, sinó també estalviar-se els que s’haurien d’invertir. Avui dia ja hem conegut casos en els quals s’ha clonat alguna veu sense el permís de la persona que la posseeix. Sens dubte, qui ha escollit usar-la (precisament aquesta veu determinada) n’ha tret algun profit, i no cal que sigui per força econòmic. Pot ser, simplement, cert estatus, visibilitat, prestigi… I ho ha fet de manera unilateral, és a dir, sense el vistiplau, remunerat o no, de la persona propietària de la veu en qüestió. És, doncs, una situació fora d’una –lògica– legalitat. El problema és que, com deia al principi, la tecnologia i la redacció d’aquest marc legal no comparteixen tempos. Ha de voler dir això que, mentre no existeixin lleis vigents sobre el tema, qualsevol que corri més pot fer el que vulgui sense respondre a cap requeriment? No, és clar que no. Per tant, i atès que ja s’està incorrent en aquestes irregularitats, és necessari que les normes que ens emparin contemplin l’efecte retroactiu. I que, durant el temps que passi abans de ser aprovats els corresponents acords de conveni, totes les entitats susceptibles de poder aprofitar-se d’aquest buit actual siguin coneixedores del que implicarà haver utilitzat qualsevol veu sense un contracte del tipus que sigui amb la persona a qui pertany.
Firmar perquè la teva veu pugui ser manipulada, utilitzada i exhibida és una decisió molt important. Posem-nos en el cas, per exemple, que es vulgui la veu d’algú per doblar o locutar en llengües que aquesta persona no parla, que ni tan sols coneix. Ha de ser per força un contracte potentíssim, que pot suposar un munt de guanys. Però, “compensa” que una altra persona (a Suècia, a la Xina, al País Basc, on sigui) deixi de treballar? Un altre cas: la veu d’algú que ja no hi és. Fins a quin punt és fins i tot ètic continuar utilitzant-la per a nous productes? Això és un altre meló, ho sé…
És molt necessari que els sindicats, les associacions per a la defensa dels drets dels treballadors, creixin cada cop més
Reprenc, doncs, i acabo, insistint en el fet que és molt, molt necessari que els sindicats, les associacions per a la defensa dels drets dels treballadors, creixin cada cop més. Vivim en societats (malauradament podem generalitzar) que fomenten una individualitat i una competitivitat que les persones, una a una, ni tenim per bandera, com a modus vivendi, ni volem en el nostre dia a dia, en la nostra quotidianitat.
Ens toca dir-ho tan clarament com es pugui. Ens toca fer-ho palès, amb la nostra pròpia veu. You may say I’m a dreamer…
