Entrem al terreny de la ciència-ficció per imaginar, amb total llibertat, com ens agradaria que fos el Teatre Nacional del futur Auca#196
Nomenament
És imminent, ho tenim a tocar. Ben aviat coneixerem el nom de la persona que dirigirà el TNC durant els pròxims quatre anys prorrogables. És possible que el Consell d’administració del teatre ja hagi pres la decisió entre els tres candidats finalistes (i no candidates, perquè corre el rumor que són tots homes). Tot el procés s’ha desenvolupat a porta tancada, el debat sobre quin model de producció necessita la principal institució pública de l’escena s’ha quedat reclòs als despatxos (tot i que alguns articles n’han parlat, també algun pòdcast). Públic i ciutadania esperem la decisió com si es tractés d’una fumata blanca inspirada per l’esperit sant. Expectants, només podem acatar la decisió amb fe i molta il·lusió pel canvi de cicle. En última instància, abans que el veredicte es faci públic, podem especular per última vegada sobre com ens agradaria que fos el TNC del futur. Som-hi!
Col·legiar
El model que tenim ara: una estructura vertical, amb una sola persona que pren totes les decisions artístiques, amb un sou acordat a la responsabilitat del càrrec. Alternatives? Tot i que no està contemplat als estatuts ni al concurs, per què no imaginar una direcció col·legiada, repartida entre perfils diferents que consensuen totes les decisions, acords amb l’objectiu d’enriquir el punt de vista i aprofundir en la cultura democràtica que no és especialment rica en l’ofici teatral. Si el sou previst per a la plaça de direcció és de 105.049,04 euros, això suposaria dividit una mica més de sis salaris mínims interprofessionals. Si ho complementem amb la polèmica capacitat d’autoprogramar-se i l’impuls artístic que proporciona el càrrec, donarien forma a una taula rodona com la d’Artús amb sis possibles persones per ocupar-la. Qui podrien ser les escollides per a les codireccions? Ens mullem i repartim cadires.
Eixamplar mirades
Ha manifestat públicament que no s’ha presentat al concurs, però Carlota Subirós fa temps que surt a totes les travesses per dirigir un gran equipament del país, i ja tocaria. Com a codirectora de l’hipotètic TNC amb direcció col·legiada aportaria el punt de vista atomitzat i polifònic de creacions seves reeixides com La plaça del diamant, o la necessitat de posar al centre del debat la representació de la diferència, com es va veure amb el repartiment racialitzat d’Èdip & Antígona. Subirós encarna, a més, el nou tarannà d’una generació de directores que han fet dels espais de treball un lloc segur d’escolta, no un camp de batalla governat pels egos. Una codirecció, per tant, d’inclusió, diversitat i noves mirades.
Patrimoni
Cal recordar que un dels mandats de l’ambigu contracte programa del TNC és llegir el patrimoni català, però, com recordava Àlex Serrano, el patrimoni també pot ser “de fa tres dècades, no només de fa 150 anys”. Si hi ha una directora capaç de llegir amb profunditat, solvència i contemporaneïtat un ventall gran de patrimoni, dels clàssics grecs (Ifigènia, Electra) fins al repertori català (Solitud), aquesta és Alícia Gorina. Com codirectora de patrimoni, tocaria allunyar-se de les lectures museïtzadores i comptar amb els professionals que han excel·lit en el rescat i posada al dia dels materials més diversos. Per descomptat, el llistó el posen espectacles com Els Jocs Florals de Canprosa, de Jordi Prat i Coll, Safari Pitarra, de Jordi Oriol i L’Hèroe de Lurdes Barba.
Dramatúrgia
No només de text viu l’escena, ho sabem. Però és evident que la dramatúrgia textual catalana travessa una edat d’or. Es tracta d’un altre dels preceptes del TNC, cuidar al màxim l’autoria, com va fer la direcció de Sergi Belbel en el seu moment. Qui millor per ocupar el càrrec de codirector de dramatúrgia que Josep Maria Miró, el nostre dramaturg més en forma, amb el permís de Lluïsa Cunillé i Victoria Szpunberg. Davant la dèria per adaptar novel·les, cal que el principal teatre públic torni a posar al centre els encàrrecs amb ambició, una política de suport a la nova autoria com el recordat T6 i un diàleg molt més intens amb tots els territoris creatius de la llengua catalana. Cal recordar també que hi ha moltes formes de dramatúrgia, fins i tot de postdramatúrgies, i que seria ideal posar al centre també altres formes “d’escriure” com les de la dansa, el circ, les arts de carrer i un llarg etcètera.
Internacionalització
Malgrat que als últims anys s’ha fet una aposta decidida per obrir les finestres cap a Europa, amb viatges d’anada i tornada, queda molt camí a recórrer per situar el TNC al mapa internacional més enllà d’una cadena de favors i amistats. Per exportar, cal que parlem el mateix idioma de festivals com Avinyó i el Kunsten, que es promoguin artistes amb la capacitat d’arribar a l’Odéon de París, a la Schaubühne de Berlín o el Toneelgroep d’Amsterdam. Influenciada per referents com Castellucci, Morau, Mitchell, la directora Lucia del Greco connecta amb un llenguatge de materials hibridats en horitzontal que és el que triomfa a Europa. Com a codirectora de relacions internacionals seria perfecta per atraure noves mirades i enviar fora companyies que, com Azkona&Toloza, El Conde de Torrefiel, Agnès Mateus & Quim Tarrida o Mal Pelo, ho tenen tot de cara per obrir camí.
L’impossible
Hem cobert alguns dels fronts habituals que s’espera d’una direcció del TNC, però falta la sorpresa, la capacitat de generar contextos que ens deixen bocabadats. Com a codirector de projectes impossibles, Albert Arribas podria ser l’artífex d’encàrrecs tan marcians com L’opereta imaginària, o la brillant Dinamarca, encara en cartell. Espectacles que realment marquen una aposta de risc, que arribin a ser el segell distintiu d’un teatre públic que ara mateix s’assembla massa al teatre privat. Obres que si no s’aixequen amb diners públics no tindrien el dret a existir o unes mínimes condicions. Idees no en falten, i amb un bon suport i mitjans poden pujar encara més alt Las Huecas, Atresbandes, Kamchátka, Carla Rovira, Macarena Recuerda, Ferran Dordal, Lali Àlvarez, Joan Català, Roger Bernat, Quim Bigas, Cris Blanco, Marc Salicrú, Núria Guiu, Pau Masaló, Xavier Bobés i un altre llarg etcètera.
Contracultura
Finalment, tots sabem que el TNC arrossega l’estigma d’un teatre conservador aburgesat, el model “Comédie-Française” que el va inspirar. Els volums faraònics i l’aparença de mausoleu ja són un hàndicap difícil de combatre, i el model mercantilitzat d’explotació suposa una barrera per a molts públics. Cal un canvi prou intens, una bona sacsejada que podria aportar Roger Pelàez, codirector de terror sociològic i antiaburgesament. El responsable de refregits com Palles gratis i Ejaculant diarrea pot aportar una connexió directa amb la contracultura més divertida, amb referents com l’Antic Teatre i altres espais que treballen coordenades no normatives en tots els sentits. Una bona dosi dels argumentaris que no agraden als gestors de partit i que els mitjans elevarien a polèmica cada dues setmanes (la controvèrsia és l’única forma per fer passar el teatre pel prime time). Més rauxa, si us plau. Qui té por d’un TNC políticament incorrecte?
