La desaparició del Barts marca l’actualitat d’una setmana en què també s’han entregat els Premis de la Crítica i el Lliure planteja una oportuna reflexió sobre els refugiats Auca#10
Desencaixar
Últimament, a cada bugada perdem un llençol. Aquesta setmana li ha tocat a la Barts, l’escenari i sala de concerts que els avis encara anomenen Teatre Espanyol. The Project, l’empresa privada que gestionava des de 2012 l’estratègic equipament del Paral·lel, ha anunciat que abandona el vaixell, que el projecte deixarà d’existir el 17 d’abril. Com és habitual i sembla que inevitable, la sortida comporta picabaralla i acusacions creuades. Els gestors lamenten que l’actual projecte “no encaixa” en les bases del concurs que ha convocat l’Ajuntament, titular del teatre, un plec que segons ells “limita l’ús només a la música i fa inviable la continuïtat”. Per la seva banda, Daniel Granados, delegat de Drets Culturals de l’equip municipal, afirma el contrari, que sí que aposten per un espai multidisciplinari que inclogui arts escèniques. No obstant això, segons assenyala Granados a El Periódico, la prioritat és “incorporar l’interès general i no només aquella programació amb perspectiva d’explotació comercial, per excel·lent que pugui ser”. Polèmica servida.
Espai públic, benefici privat
Com passa amb el circuit de fàbriques culturals, no exemptes de sobtats canvis de rumb, l’Ajuntament té a càrrec seu un munt d’espais i una dificultat igual d’abundant per dotar-los de contingut. Fa menys d’un any, el canvi de gestors de l’Escenari Brossa deixava a la cuneta a Hausson, històric impulsor del projecte teatral entorn del poeta. En el cas de la Barts –veïna del paralitzat Teatre Arnau que espera obres des de 2011– hem llegit en els últims dies acusacions cap al govern municipal titllant-lo d’intervencionista, de voler imposar el seu criteri de gestió sense atendre les necessitats del sector. Certament, és una llàstima que un projecte amb una dècada de solvència hagi de marxar, que no s’acordin necessitats i expectatives entre les dues parts per salvar l’experiència adquirida. Però, en última instància, és absurd acusar els polítics de fer política. Tractant-se d’un equipament de titularitat pública el més lògic és que la nova Barts respongui a la vocació de servei públic, encara que sigui des de mans privades. Les bases del concurs proposen que s’hi instal·li “un centre de programació, producció artística i cultural, realitzant un suport al teixit musical, les arts escèniques i la creació de la ciutat”. Sobre el paper sona bé: més suport a l’escena local i no només mirar pels beneficis. Esperem que la realitat s’adapti a les expectatives municipals, i que la Barts no acabi substituïda per un equipament zombi a pocs metres d’El Molino, un altre gegant en mans de l’Ajuntament que espera una solució després d’haver-nos costat 6,2 milions d’euros.*
* Actualització: segons publica el Diari Ara dijous a la tarda, el projecte guanyador del concurs convocat per gestionar la Barts és Músiques en Paral·lel, presentat de manera conjunta per la Sala Upload i les cooperatives Quesoni i l’ L’Afluent, coordinades sota la figura de la gestora cultural Anna Cerdà i Callís. Un equip amb credencials que ha obtingut la màxima puntuació en el concurs i compta, per tant, amb la plena confiança de l’Ajuntament.
Temperatura emocional
El Lliure de Gràcia va acollir ahir dimecres l’estrena de la setmana, Síndrome de gel, escrita per Clàudia Cedó i Mohamad Bitari, amb direcció de Xicu Masó. Poc s’esperava l’equip que la peça veuria la llum quan el tema dels refugiats torna a estar en carn viva. Masó va quedar corprès en descobrir l’existència de la ‘síndrome de la resignació’, una malaltia documentada a Suècia que només afecta nens i nenes refugiats, deixant-los en estat catatònic com a resposta al terror que provoquen les deportacions. Al voltant d’aquest motiu l’equip ha ordit un melodrama efectiu, carregat de subtrames i dotat de l’alè poètic que caracteritza l’escriptura de Cedó. Un conjunt d’interpretacions ben acordades i una direcció detallista fan rodar un muntatge que s’ha de consumir amb un paquet de mocadors a la vora. Sentimentalisme descarnat que no deixa de banda el rerefons polític, el mirall escandinau d’una Europa que es replega en contra dels seus valors fundacionals.
Premiadors i premiats
Encara dura la ressaca dels Premis de la Crítica que es van entregar dilluns al Teatre Romea. Evidentment, no són els Golden Globe, i tampoc cal que ho siguin. Cap televisió no s’ha plantejat fer-ne la retransmissió, encara que la cobertura dels mitjans cada vegada és més extensa. I ni tan sols hi ha –de moment– una estatueta dissenyada per un artista de renom. És un sarau més d’estar per casa, fet amb una sabata i una espardenya (i que em perdoni l’equip de Recomana.cat que ho munta amb penes i treballs, suant la cansalada). No obstant això, són uns premis indispensables perquè serveixen per parlar de totes les classes de teatre, des de l’obra comercial de preus inassolibles fins a les troballes més ocultes en dansa, circ, familiar i carrer. Tornen a la palestra obres que van estar pocs dies en la cartellera i mereixen tots els aplaudiments, com la més premiada Opening night de La Veronal. Tots els guardons i totes les festes són benvingudes, i aquesta té la gràcia de mesurar totes les temperatures del sector, amb les comptades fortaleses i també les febleses habituals.
