Reflexions sobre el teatre que paguem, el que tenim i el que es gasten nord enllà Auca#99
Servei públic
Amb motiu de la celebració dels 35 anys d’Entreacte vam demanar a 35 periodistes artistes, gestors i tècnics una reflexió de futur, imaginar com seria la nostra escena quan la revista dobli la seva edat l’any 2058. Les dues persones al capdavant dels principals coliseus de Barcelona van escriure un díptic que reflexiona sobre el teatre públic. Carme Portaceli hi posa distància entre el TNC i l’empresa privada, defensa “l’existència d’un teatre públic perquè és l’única possibilitat que té el teatre de no estar sotmès a objectius mercantils que, tot i que són completament legítims, no ajudarien a fer avançar el llenguatge teatral”. Per la seva banda, Juan Carlos Martel posa el dit a la nafra de la burocràcia: “el teatre públic del futur, o balla el ball de la creació i no de la burocràcia, o millor enderrocar-lo”.
Hipotecades
Martel, que just ahir va deixar de ser director del Lliure i, per tant, quan va escriure l’article ja estava de sortida, denuncia un tema que no sembla menor, també ho ha fet a les entrevistes de final de mandat. Les institucions públiques sovint acaben hipotecades, o fins i tot parasitades, per les seves mateixes estructures. Organismes que haurien d’estar al servei de la ciutadania i dels artistes acaben dedicats a finançar la pròpia supervivència i, sovint, el manteniment d’unes elits laborals allunyades de la precarietat imperant. Just la setmana passada, Julio Manrique, nou director del Lliure, va haver d’anul·lar la presentació del seu programa “davant la impossibilitat de reunir la Junta de Govern de la Fundació”. Té tot el sentit preguntar-se de forma freqüent per la vocació de servei ciutadà, de transparència i de democràcia de les institucions públiques o les fundacions que es financen amb diners públics. I per ser justos amb tota la gent que hi treballa, porta a col·lació un tuit de dimecres de la periodista Marta Garcia Miranda. “Natalia Menéndez cobrava 85 mil euros per dirigir el Teatro Español. El seu successor, Eduardo Vasco, 150 mil. Laila Ripoll, 65 mil per dirigir el Fernán Gómez. Pérez de la Fuente, 170mil en dos anys (85 mil/any) Pedro Sánchez, president del govern, cobra 90 mil/any, per contextualitzar”. Aplicat al nostre àmbit, el sou anual de direcció del TNC és de 89.452 euros, el del Lliure de 96.864 euros.
Natalia Menéndez cobraba 65 mil euros por dirigir el Teatro Español. Su sucesor, Eduardo Vasco, 150 mil.
— marta garcía miranda (@guapapasea) January 31, 2024
Laila Ripoll, 65 mil por dirigir el Fernán Gómez. Pérez de la Fuente, 170mil en dos años (85 mil/año)
Pedro Sánchez, pte del gobierno, cobra 90 mil/año, por contextualizar
Treure el cap
Mentrestant, la cartellera fa goig gràcies a bons espectacles de companyies que despunten. Las Huecas, per exemple, van estrenar dijous passat un espectacle magnífic, De l’amistat, que es pot veure a la Beckett, sala on són companyia resident. Per fer-nos una idea, un autor resident cobra 7.500 euros per escriure i estrenar una peça completa, que ja són mesos de feina. Els ajuts Benet i Jornet a l’autoria, també de la Beckett, són de 2.500 euros. Els ajuts Carlota Soldevila del Lliure estan en 5.021 euros per desenvolupar un projecte educatiu amb instituts de setembre a juny, 500 euros al mes. Si ens fixem en la producció d’espectacles sencers, fàbriques de creació com el Tantarantana dediquen a les companyies del Cicló entre 26.000 i 31.000 euros a produir un espectacle, entre els quals 10.000 i 15.000 són per a la companyia. La Fundació Brossa també està en els 30.000 euros per crear un espectacle sencer durant una temporada, amb tota la despesa que comporta. Altres sales, autors i companyies treballen molt per sota d’aquests paràmetres i és difícil d’imaginar –sobretot quan es tracta d’agrupacions formades per moltes persones– que puguin viure de la seva feina. Per condicions igual de precàries els pagesos col·lapsen França.
Contrast
Al periodisme també venen mal dades. Amb imaginació, el futur demana diversificar les fonts de finançament. Un bon crític és també un subscriptor, i per què no guia de viatge? Doneu un cop d’ull a la sucosa proposta d’Agost Produccions, que sempre estan fent bullir l’olla teatral. Del 27 al 29 d’abril de 2024 ens proposen un viatge a Berlín per viure en primera persona l’estrena de Overture al teatre Staatsoper, l’òpera nacional alemanya, en el debut com a coreògraf resident de Marcos Morau a l’Staatsballet, companyia nacional. Una sortida dissenyada amb el crític d’arts escèniques Oriol Puig Taulé que inclou la visita dels principals teatres de la ciutat i una conversa exclusiva amb Marcos Morau i el seu equip artístic abans de la funció. Una oportunitat, també, per contrastar els pressupostos que es gasten a Alemanya amb els que tenim aquí.
