L’última inauguració de Francesc Casadesús sintetitza l’esperit de l’edició: reunir artistes de casa per tancar un cicle Auca#119
Sarau d’estiu
Més enllà de les estrenes rutinàries, el gremi cultural té poques ocasions de mudar-se al llarg de l’any. La inauguració del Festival Grec és una d’elles i a més fa patxoca perquè els saraus d’estiu a l’aire lliure llueixen més. Per això els gestors i els polítics s’ho miren amb lupa, saben que tindran els mitjans de comunicació pendents i no volen perdre l’oportunitat de marcar perfil al photocall. També és el moment en què famosos de veritat (els que surten en la tele i el cine) es deixen caure per l’amfiteatre de Montjuïc a saludar i ser vistos. Encaixades, pompa i el grau d’ostentació subtil que es gasta l’establishment de Barcelona. El públic no va aplaudir l’entrada d’Ada Colau com l’any passat, però tampoc a Jaume Collboni. Ni rastre de les tensions polítiques per la investidura pendent, treva i cordialitat entre totes les forces vives. Cues habituals a la barra per demanar la copa prèvia. En sortir, cava i coca que fa solstici: frugalitat com una reminiscència de ja no recordem quina crisi. Ahir, a més, tot portava el perfum d’un final d’etapa.
Cicles
És un encert alternar gèneres per dinamitzar el format de la inauguració del Grec. Enguany tocava música i Sílvia Pérez Cruz es va esforçar per acordar el seu recital amb l’esperit de la darrera edició de Francesc Casadesús al capdavant del festival. “Tancar un cicle, tornar a casa, cuidar les amistats”, va justificar la cantant de Palafrugell. Una reunió de col·legues que, després de voltar pel món, tornen als orígens per mostrar el camí recorregut, una festa en forma d’autohomenatge desacomplexat: perquè sí. Les cròniques dels experts en la matèria remarquem avui l’excel·lència i la qualitat indubtable del concert que va comptar amb uns seixanta músics en escena, un luxe a l’altura de les expectatives. “Un mantell de veus i instrumentistes que van aportar més capes de sentit i bellesa”, escriu Jordi Bianciotto a El Periódico. Fil per randa, vam assistir a la presentació del disc Toda la vida, un día que sintetitza “el seu millor moment” com a compositora, amb el suport d’un reguitzell de convidats de luxe: Juan Quintero, Natalia Lafourcade, Damien Rice, Salvador Sobral i Rita Payés, entre d’altres. La poetessa palestina poeta Farah Chamma va obrir la vetllada a la paraula recitada, mentre que Andrés Corchero i Karen Lugo van afegir els tocs de dansa.
Abraçades
Com Bruce Springsteen a l’Olímpic la setmana passada, el concert es va allargar fins a les tres hores, un goig evident per als fans de Pérez Cruz, però un gra massa per als que no hi combreguen o no troben el moment del dia per gaudir d’un repertori que tendeix l’absorbiment. Complexitat sonora sense concessions pop ni de repertori aliè, tampoc massa variat en el que respecta als estils o gèneres, tret d’alguna fuga flamenca. Un format d’inauguració musical ben diferent del plantejat el 2019 pel Kronos Quartet. Tot i ser un desafiament més a porta freda, amb música de corda i pocs acompanyaments, els de San Francisco va rematar en poc més d’una hora sense forçar l’accelerador. Poc a veure amb la dilatada vetllada d’ahir que va allargassar-se en una espiral autorreferencial un punt embafadora, amb tot d’abraçades llargues i “gent preciosa” a cabassos. Una festa que, com recordava Pérez Cruz, amb “tantes coses sembla el meu aniversari dels cent anys”.
Pluges i polèmiques
Pérez Cruz va superar les dues hores llargues del poema èpic Guilgameix amb què Oriol Broggi va inaugurar el 2019. I no direm que el Teatre Grec és un escenari fàcil, més aviat és un caramel enverinat del qual han sortit gairebé indemnes companyies com La Veronal amb Vorònia (2015), o ja en època actual Baró d’Evel (2020), encarregats de fer el tret de sortida en la complicada edició de la pandèmia, butaques separades incloses. No s’ha salvat Casadesús de la pluja, que va tallar l’obertura de l’any passat, la nit de circ de Gravity & Other Myths (de quina manera van haver de córrer els periodistes per canviar les cròniques!). També va trepitjar l’àmbit de la polèmica amb Carrer Robadors (2021), de Julio Manrique, un espectacle sobre l’Àfrica magribina escrit, dirigit i interpretat des d’Europa amb una mirada tòpica i poc inclusiva. Del que sí que s’ha escapat Casadesús és d’una escridassada inaugural com la que va rebre Història d’un soldat (2008), de Nigel Lowery i Amir Hosseinpour, una ocurrència fallida de la direcció de Ricardo Szwarcer. Ja ho sabem, especialment al Grec mai no plou a gust de tothom.
