Un viatge entre l’anècdota i l’actualitat per assenyalar alguns prejudicis que ombregen sobre les arts escèniques Auca#141
Extrapolar
“A mi no m’agrada el teatre”. Aquesta frase, gens casual, va llençar-se sense cap mena de pudor en el context d’un sopar integrat per periodistes culturals. “Com?”, vaig voler indagar mig bocabadat. “No m’agrada el teatre. No hi connecto”, va insistir la persona, professional de la crítica cinematogràfica de reconegut prestigi. “Jo tampoc, a mi també em passa”, va etzibar algú al costat. “Quin tipus de teatre?”, vaig mirar d’argumentar, “el teatre és tan divers com qualsevol altra art. N’hi ha de molts tipus”. “Ja”, va afanyar-se a tancar, “tampoc és que hi vagi sovint”. L’anècdota il·lustra molt bé un estat d’ignorància escampat sobre les arts escèniques, la percepció del teatre com una entelèquia difusa, suposat entreteniment d’una minoria subalterna. Per vergonya natural, ningú s’atreviria a afirmar en un context semblant “no m’agrada el cinema”, o “no m’agrada llegir”, perquè automàticament tothom copsaria la mida de la incultura. Amb el teatre, en canvi, els prejudicis campen sense aturador i sembla que no passi res.
Expropiar
“No hi ha excuses”, va reclamar ahir en roda de premsa Semolina Tomic, directora artística de l’Antic Teatre, emplaçant l’Ajuntament de Barcelona a culminar el procés d’expropiació que ha de salvar la sala de l’amenaça de l’especulació immobiliària. Ja fa dos anys que l’alcaldessa Ada Colau va pactar una solució que l’actual consistori de Jaume Collboni no acaba de materialitzar, un procés que hauria d’integrar l’equipament del Born en la xarxa municipal de cases de cultura públiques. A què es deu l’endarreriment en el procediment? Després de 22 anys, l’Antic Teatre ha demostrat amb escreix ser un dels projectes més dinàmics i necessaris de la cultura de base escènica, a més d’un agent cultural essencial dins d’un barri turmentat per la gentrificació i el turisme massiu. El contracte de lloguer de l’espai expira el 2026, confiem que abans arribi la solució definitiva i que els responsables polítics avaluen correctament el que representen l’Antic i el seu model.
Externalitzar
Rectificar és de savis. El director del Liceu, Valentí Oviedo, va anunciar dimarts que el pròxim concert de Cap d’Any serà una producció pròpia del teatre, amb la seva orquestra i cor, garantint la qualitat i un repertori a l’alçada. La decisió arriba arran de la polèmica pels concerts de la Hollywood Symphony Orchestra, que van generar 151 reclamacions (4,8% dels espectadors). El Liceu ha demanat disculpes als afectats pel qüestionat concert i els ha convidat a l’assaig del Rèquiem de Mozart. L’equipament de la Rambla també es compromet a revisar els protocols per diferenciar clarament la programació pròpia de la d’empreses externes. Ja és això, que un teatre que és emblema de prestigi no serveixi de coartada per a fer negoci en detriment de la qualitat. Després dels concerts de Nadal al Liceu, la Hollywood Symphony Orchestra havia de passar pels auditoris de Barcelona i Girona, però ambdós concerts s’han cancel·lat. Han transcendit, a més, les condicions precàries que suportaven els músics de la formació. Alerta no siguin alguns dels programadors i productors els que acaben remant contra la falta de prestigi de les arts escèniques.
Expansió
Un projecte ambiciós en vies de consolidació. El març passat va tenir lloc el primer Cap Butaca Buida, un intent de crear “el Sant Jordi escènic”, un dia en què tothom vagi al teatre a trencar prejudicis, fins i tot aquells que no hi van mai. Enguany, la Diada del Teatre serà el dissabte 22 de març i aquesta setmana hem sabut que ja compta amb 183 espais escènics adherits, incloent-hi sales fora de Catalunya com Manacor, Pesillà de la Ribera (Catalunya del Nord), València i l’Alguer. Amb 129 espais a Barcelona, 18 a Girona, 13 a Lleida i 19 a Tarragona, l’esdeveniment espera superar els 55.583 espectadors i el 92% d’ocupació de l’any passat. Part de la recaptació es destinarà a Pallapupas, ONG que porta l’humor als hospitals. Una jornada festiva per poder preguntar sense vergonya: “I a tu, quin tipus de teatre t’agrada més?”
