Diferents acostaments a la mitologia ens demostren que alguns temes mai passen de moda Auca#133
Cavall de Troia
En setmanes com aquesta, resulta complicat escriure sobre teatre amb tants desapareguts i morts per la riuada de València. L’escena és un assumpte secundari a la llum de les tragèdies reals, però també una forma de guarir-se, d’afrontar els cops de realitat amb preguntes oportunes. Diumenge va passar per Temporada Alta l‘obra Temis, de la companyia xilena Bonobo. Comèdia burgesa a l’ús, amb tocs de farsa i vodevil per a, de mica en mica, escampar el perfum d’una crítica social àcida. Cavall de Troia al sistema liberal que maquilla amb plans d’igualtat i sostenibilitat la injustícia tan antiga com persistent. L’artefacte escènic de sobte es transforma a cop d’absurd en un Esperant Godot a la grega, gir fantàstic per qüestionar els mateixos fonaments de la democràcia. Temis, la deessa de la justícia, no està ni se l’espera. Costa trobar a casa nostra muntatges políticament tan ambiciosos. Un cop més, el teatre al sud del sud ens passa la mà per la cara amb la recepta habitual: pocs mitjans, treball de (grans) intèrprets i valentia en les formes i el discurs.
Tornar a Tebes
Un altra vegada Grècia, origen de tot. Dins del Festival Clàssics, Albert Arribas acaba d’estrenar a La Gleva Les bacants. Repassant el text d’Eurípides confirmo el que recordava: una tragèdia complicada, força religiosa i discursiva. Primer encert del muntatge, doncs, fer-la comprensible, fins i tot digerible, que no és poca cosa. Roba vermella amuntegada, un micro i tres actrius magnífiques, inspiradíssimes Màrcia Cisteró, Antònia Jaume i Marta Ossó que es reparteixen tots els papers, inclòs el cor. Una fórmula artesanal que connecta amb alguna baula teatral primigènia, una posada en escena que cus el component tel·lúric del ritual original. Amb un to per moments hieràtic i una il·luminació cerimonial, la narració agafa forma i comencen a teixir-se associacions versemblants. Com Pasolini va connectar a Teorema, el mite de Dionís a Tebes sembla ser l’arrel de Jesucrist a Jerusalem. Un culte nou, una expiació en forma de sacrifici i mort. Tornar als orígens les vegades que calgui per explicar qui som. Menys Txékhov i Shakespeare, –ja en tenim prou–, més Eurípides, Sòfocles i Èsquil, si us plau.
Ficar tisora
Més temes que per desgràcia mai passen de moda: la censura. Susanna Barranco va estrenar a l’Antic Teatre V7: l’art de silenciar. La creadora parteix d’un cas personal, quan el departament de Justícia va imposar-li una “versió alternativa” acordada als “valors de la institució”. Nous mètodes per aconseguir el resultat de sempre. Lluny de centrar-se en l’anècdota, Barranco ha consagrat dos anys d’investigació per donar forma a una xarxa complexa que repassa les múltiples facetes de la censura, des de la institucional fins a la més domèstica de les autocensures. La performance, dinàmica i voluptuosa, posa el focus sobre la mirada fàl·lica, retrat d’una societat que identifica el plaer femení com el més censurable del pecats. D’El silenci de Bergman al trash de Divine menjant merda de gos; Bertolucci i Brando violant Maria Schneider en pantalla gran. Idees disparades com a fletxes, uns textos punyents i un resultat gens complaent ni pamfletari. V7 només s’ha vist quatre dies escassos, per sort, tornarà a la Brossa el juny de 2025. Apunteu-vos-ho.
Restyling
Canvi d’imatge, de nom i de web, la lluita de sempre portada als temps actuals. Amb 43 anys d’història, l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya evoluciona cap a l’Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció de Catalunya. Una marca més inclusiva per adaptar-se als reptes del present. En la presentació de dilluns van penjar-se algunes medalles per la feina aconseguida, però també es va projectar un retrat del present. Mentre les xifres d’ocupació i recaptació marquen rècords, hi ha intèrprets a les sales més petites cobrant el salari mínim. Ens recorden, a més, que un 52% dels artistes no poden viure només de la seva professió i que el 77% dels professionals està per sota del llindar de la pobresa, segons dades l’informe d’AISGE. Nou look per renovar les forces, perquè algunes lluites són com les tragèdies clàssiques, mai passen de moda.
