Les dades d’assistència de públic als cinemes són sempre un assumpte espinós: oscil·len, són capricioses, estan subjectes a diferents factors i, el que és pitjor, tenen trampa.
Les estadístiques que la Federació Espanyola de Cinemes presenta cada any ens demostren que la direcció que pren la corba dels seus gràfics depèn, de manera quasi exclusiva, d’un nombre reduït de superestrenes que s’espera que arrasin a la taquilla. El 2024, per exemple, no va ser un bon any. Com a conseqüència de la vaga de guionistes de Hollywood, algunes pel·lícules que prometien molt bones xifres es van desplaçar en el calendari i els mesos d’hivern van ser d’escassetat. En termes absoluts, la venda d’entrades va caure en picat. Els números diuen que no va ser fins a l’estiu que dos títols com Del revés 2 i la quarta entrega de la franquícia Padre no hay más que uno van permetre estabilitzar el sector de l’exhibició i proporcionar-li aquella mala salut de ferro que, d’altra banda, sembla haver-se convertit en la seva condició natural.
Per descomptat, hi ha una altra realitat més esperançadora, a la qual les estadístiques són insensibles. Es tracta de totes aquelles pel·lícules suposadament minoritàries que circulen per sales petites, amb promocions més aviat modestes, que no aspiren a l’efervescència dels rànquings, però que juntes acaben generant un autèntic teixit cinèfil. Són les pel·lícules que veu el públic recurrent, el que compra entrades durant tot l’any, el que no hiverna. Aquest espectador existeix, i no és un de sol, sinó molts.
Però tant és. El que importa, aquí, és que la sensació, real o no, d’una indústria que viu una crisi permanent ha acabat forjant un mite terrorífic: el d’un públic absent que ha abandonat la butaca per sempre i no hi ha deixat més que un rastre fantasmal o, millor encara, l’aroma nauseabunda del mateix cadàver. És un mite extraordinari, fascinant, que ha donat lloc a tot un corrent en la metaficció audiovisual, que es distingeix per una vocació molt clara: fer de la mort de l’espectador el centre del debat sobre el futur del cinema.
Una crisi permanent ha acabat forjant un mite terrorífic: el d’un públic absent que ha abandonat la butaca per sempre
Memòria zombi
Es podria fer un estudi de totes les obres que en els darrers cinc anys han jugat a matar espectadors. És el cas d’Annette, el musical operístic de Leos Carax amb partitura dels germans Sparks, que comença amb una pantalla negra, un brunzit desconcertant i una veu en off que ens demana que aguantem la respiració durant les següents dues hores, com si veure la pel·lícula fos una mena de ritus mortuori o suïcidi col·lectiu en el qual l’espectador es veu condemnat a acabar patint una hipòxia. També és el cas de Nope, de Jordan Peele, artefacte tant estimulant com complex i amb aspecte de western que, en el seu prolífic entramat de narratives, inclou el tètric incident d’un ximpanzé disfressat amb colors alegres que acaba assassinant a queixalades els assistents d’un plató de televisió on es roda una sitcom. Les dues pel·lícules contenen, en els seus enravenats arguments, un missatge sobre la memòria agònica de la història del cinema que llisca sobre els ulls debilitats d’un públic que se situa més a prop del regne dels morts que dels vius.
Temes com l’audiència anestesiada, la mirada esgotada, la manipulació de les masses i el consum acrític d’imatges ens ofereixen claus de lectura per a aquestes pel·lícules. Són conceptes problemàtics, dels quals els filòsofs i les filòsofes del nostre temps ens han dit un parell de coses. En un assaig tan il·luminador com La performatividad de las imágenes, Andrea Soto Calderón parla del paper que ha de tenir l’espectador contemporani davant de les imatges. Ens insta, en primer lloc, a deixar de fer-ne un ús passiu, a buscar estratègies per mirar de comprendre com es comporta una imatge per sota de la superfície de les aparences. Soto Calderón diu, també, que en contra del que se sol pensar, no és cert que ens trobem en una era de superabundància d’imatges: més aviat existeix una hegemonia que no deixa de repetir les mateixes imatges, idèntiques les unes a les altres, incapaces d’agitar consciències, de generar noves formes de pensament. “En les indústries visuals preval el model de consum i es col·lapsa qualsevol praxi que introdueixi un dinamisme conflictiu”, sosté l’autora.
Públic estabornit
El malson d’un pati de butaques ple de cossos somnàmbuls s’ha convertit en un signe de la crisi del discurs visual del nostre present. Però existeixen alternatives al mite del públic estabornit. Des de fa un temps, al Festival de Sitges, s’ha anat alimentant un cert gust per gravar les reaccions dels assistents a les projeccions mentre estan mirant la pel·lícula a fi de generar arxius de gestos desencaixats, ganyotes de fàstic, crits de terror.
En la darrera edició va ser La substància, de Coralie Fargeat. La inclinació cap al body horror d’algunes escenes climàtiques de la cinta es reflectia en les expressions de repugnància que feien els espectadors. Part d’aquest material va acabar apareixent en un clip promocional que la distribuïdora, Elastica Films, va fer circular per les seves xarxes socials. A part de ser un esquer eficaç en la campanya de llançament de la pel·lícula, aquest clip contenia un anunci poderós: en realitat, l’espectador no ha mort; si el punxes, encara sagna. I, mentre sagni, encara no estarà tot perdut.
