Una radiografia de l’estat de l’audiovisual català: un esplèndid present.
Fa quatre anys, en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, em demanava si existia l’audiovisual català. I em responia que sí, no només existia, era una realitat feta de moltes realitats que estaven donant fruits. Quatre anys després, puc assegurar que l’audiovisual català viu un esplèndid present.
Només cal veure com s’encadenen els processos: dels curts a les òperes primes, de les òperes primes a segones i terceres pel·lícules, de joves realitzadors al retorn al primer pla de directors consagrats, de la ficció al documental, del cinema a les sèries.
Aquesta cadena és el que ens permet pensar que estem davant d’un moment que bé podem qualificar d’èxit. Que directors poc convencionals com Marc Recha (Centaures de la nit), Manuel Huerga (Parenostre) o Lluís Miñarro (Emergency Exit) tornin a posar-se darrere de les càmeres després de molt de temps és una gran notícia. Com ho és la consolidació de Carla Simón (Romeria), Celia Rico (La buena letra), Judith Colell (Frontera) o Cesc Gay (Mi amiga Eva), que segueixen demostrant ser on són per mèrits propis.
La qualitat dels curts d’aquest any apunta a nous noms a tenir en compte
Molts van començar fent curts abans de realitzar les seves òperes primes. I és precisament la qualitat dels curts de la collita d’aquest any la que permet pensar que l’any que ve hi haurà nous noms que caldrà tenir en compte. Noms com els debutants d’enguany, Jaume Claret (Estrany riu), Iván Morales (Esmorza amb mi), Gala Gràcia (Lo que queda de ti) i Eva Libertad (Sorda), entre molts d’altres. Als quals no vull deixar d’afegir el d’Irene Iborra, que amb Olivia i el terratrèmol invisible ha col·locat l’animació catalana al nivell del millor cinema animat europeu.
El documental continua sent una de les principals fonts de riquesa de l’audiovisual català, com demostra el retorn en tota la seva esplendor de José Luis Guerín amb Historias del buen valle. Però no és l’únic: Laia Manresa (Casa Reynal) o Jana Montllor (On eres quan hi eres?) són la prova que les històries privades es converteixen en universals quan es narren amb intel·ligència i amb emoció.
Les sèries són una altra de les proves de la riquesa de l’audiovisual català aquest 2025. Cineastes consagrats no dubten a acostar-se a l’univers sèrie: Dani de la Orden (A muerte), Leticia Dolera (Pubertat) i Marta Pahissa (El mal invisible) són només tres dels molts que aquest any han estrenat sèries de gran èxit.
El fet que aquesta cadena de realitats funcioni de manera natural i continuada és sens dubte un motiu de satisfacció. Com ho és constatar que de mica en mica es va aconseguint la igualtat entre els gèneres, igualtat que col·loca el cinema fet per dones en un lloc important pel seu nivell de qualitat. Tot això és cert, sens dubte, però l’audiovisual català (en tota la seva complexitat) ha de continuar creixent i enfortint-se industrialment. Tenim els creadors, dotem-los dels mitjans necessaris perquè puguin crear. En sortirem guanyant tots.
