Fa cinc anys, el PP va posar un entrebanc més al desenvolupament cultural, artístic i intel·lectual del país que governava (i governa), en redactar una llei que impedia de facto que els creadors pensionistes poguessin continuar creant: la llei feia incompatible el cobrament d’una pensió i la retribució per impartir cursos, fer conferències, escriure un llibre o idear un espectacle, així com la percepció dels drets d’autor; des d’aleshores, l’artista, el professional de la cultura que opta per crear en edat de jubilació, ha de renunciar a la pensió o a la vocació, a aquell alè creatiu que li dóna vida malgrat que el condemni, en bona part dels casos, a la més absoluta precarietat.
La llei (més aviat, maniobra) és un atac frontal al teixit cultural espanyol, ja que priva la ciutadania del talent, de l’experiència i del sentit crític dels artistes veterans, una nova estratègia orientada a erosionar el món de la cultura i de les arts. Per sort, aquest abús podria tenir els dies comptats, i no només perquè el Congrés s’hagi alliberat del jou de la majoria absoluta del PP, sinó perquè, des del 2015, la Plataforma Seguir Creando, que aplega una quarantena d’associacions d’artistes i entitats de gestió, lluita aferrissadament per tombar la llei i fer compatible la creació i la jubilació. Crear no és una feina de 9 a 17 h, i tampoc una cursa (tot i els obstacles) per a menors de 65 anys. Prou de represàlies a la gent que pensa i que convida el públic a pensar, a somiar, gent que ha escollit (mal)viure d’un treball vocacional en comptes de doblegar-se a la doctrina utilitària de la societat neoliberal. Avui són ells; demà, nosaltres.
