Fa poques setmanes, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va fer públic l’informe La participació cultural de la joventut catalana 2001-2005, un document que, de manera exhaustiva, analitza les dades relacionades amb les pràctiques culturals dels joves catalans. L’estudi parla de la penetració dels diferents àmbits de la cultura en la franja d’edat compresa entre els 14 i els 30 anys i aporta informació valuosa sobre diferències internes com ara el gènere o el nivell educatiu, factors que ajuden a traçar un mapa real de la participació cultural dels joves.
L’aspecte més preocupant de l’informe, però, és que constata la segregació cultural dels joves procedents de llars amb pocs recursos econòmics. L’estudi, tal com va exposar en la (brillant) presentació un dels autors, Antoni Ariño, professor de la Universitat de València, posa en relleu una realitat devastadora: malgrat que es tracta d’un dret universal, la cultura és classista i està fortament jerarquitzada. Els joves pobres que gaudeixen, s’emocionen amb una pel·lícula, una obra de teatre, un llibre o la contemplació d’una escultura ho tenen més difícil que els de classe alta per accedir al món de la cultura. Si més no, al de la cultura que Ariño va qualificar d’administrada, l’oficial.
Si, des de fa ja molt de temps, som conscients de la necessitat que les institucions obrin canals de treball per aconseguir que els joves s’interessin per la cultura i hi participin activament, ara sabem que, a més, cal fer una profunda reflexió (i amb urgència) sobre com engegar polítiques culturals que trenquin les barreres econòmiques o de classe. La cultura pot ser una eina de rescat social dels joves (i no tan joves) amenaçats d’exclusió, condemnats a viure en una marginalitat ni merescuda ni desitjada, sinó imposada per unes elits que rebutgen la mateixa cultura com a bé tangible de la societat, com a element de maduresa democràtica, com a espai per al pensament, per a la crítica.
