El cas de la fuga de talent, no és exclusiu de la pràctica de l’audiovisual.
A finals del mes de juny passat saltava la notícia. El grup Hearst tancava la redacció de la revista Fotogramas, de la qual és propietari, a Barcelona, i en feia fora nou treballadors, incloent- hi el director, la majoria de periodistes i els responsables de disseny i administració. L’empresa traslladava la seu de la revista a Madrid i els empleats havien refusat l’opció de mudar-se a una altra ciutat. Ara mateix, queda un únic treballador a Barcelona mentre que s’ha ampliat el gruix de la plantilla a la capital d’Espanya. Malgrat que la capçalera continua viva i intenta mantenir l’esperit que l’ha caracteritzat, el desmantellament de la redacció a la nostra ciutat ha estat un cop molt dur. Estem parlant d’una revista fundada el 1946 i que ha suposat la porta d’entrada a la cinefília per a diverses generacions.
El cas de Fotogramas és un símptoma més de la crisi global dels models tradicionals de premsa
Fotogramas també simbolitza l’època en què, sobretot a partir de la mort de Franco, Barcelona va esdevenir la capital de la premsa cinematogràfica encara que la indústria fos a Madrid. No era l’única revista editada a Catalunya, és clar. Des del 1971 l’acompanyava Dirigido por, una publicació de caire més analític, i a partir dels vuitanta la seva germana més jove i comercial, Imágenes de Actualidad, per esmentar les més longeves i encara en actiu. El 1988, l’enyorat José Luis Guarner fundava l’Associació Catalana de la Crítica i l’Escriptura Cinematogràfica (ACCEC), que durant anys ha estat l’única representació oficial de la FIPRESCI (organisme que agrupa les associacions de crítics de cinema d’arreu del món) a l’Estat espanyol i per tant també integrava, i segueix integrant, molts companys de fora de Catalunya.
El cas de Fotogramas és un símptoma més de la crisi global dels models tradicionals de premsa, que passa pel desmembrament progressiu de les redaccions, espais col·lectius i assegurats de feina que són substituïts per les col·laboracions externes i individualitzades de periodistes autònoms en condicions molt més precàries. Però també evidencia la tendència a recentralitzar el poder a Madrid. La pèrdua de pes de Barcelona com a capital del periodisme cinematogràfic es fa palesa igualment en la minva d’esdeveniments i activitats dirigides als periodistes. Cada cop se celebren menys actes de presentació de pel·lícules o esdeveniments a la ciutat, i disposem d’un nombre menor de projeccions anticipades d’estrenes. Com a conseqüència de tot plegat, periodistes i crítics catalans, sobretot els més joves, també marxen cap a Madrid convençuts que allà trobaran més oportunitats de feina. Com es reverteix la situació? La resposta no és simple i passa per reapoderar els mitjans de comunicació a Catalunya a tots els nivells. Pensem-hi.
