Resulta, com a mínim, pertorbador que després de tres dècades de Cinema 3, la cadena hagi posat punt i final al programa coincidint amb la retirada del veterà Jaume Figueras, sense plantejar-ne el relleu. A Catalunya Ràdio, un altre històric, La finestra indiscreta d’Àlex Gorina continua però en una franja horària marginal. Resulta esfereïdor que en els últims anys hàgim perdut programes culturals especialitzats a favor de la fórmula d’agendes i càpsules. La màxima aspiració de la cultura en espais generalistes té a veure amb catifes vermelles; termes vulgars i xarons com el glamour o l’star-system; la cultura com a sinònim d’indústria, o que l’Helena García Melero de torn consideri una estrena de Jorge Javier Vázquez –i no és un atac ni un retret esnob a aquest senyor– com a pretext per compartir-hi sofà durant vint minuts, que això en televisió és or. I sobretot, cool i amè, amb música indie i una mica de posada en escena, que sinó la parròquia se’ns avorreix i se’n va d’uns mitjans que presumeixen de públics però on manen les xifres. Un professor de periodisme feia servir el símil de les drogues dures i toves amb les notícies: dures (política i economia) i toves (cultura). Un altre, a l’Institut del teatre, combinava docència i crítica teatral, i lamentava l’espai dedicat a la cultura en el seu diari. “Cada cop et donen menys línies!”. En feia responsable la línia editorial. D’un temps ençà, he vist alguna ressenya seva en una web on el format l’hauria de deslliurar de les imposicions de la premsa convencional. Ara les crítiques són en extensió i en contingut més minses que abans.
Hi ha professionals excel·lents, alguns em consta amb hores d’enregistrament, que podrien omplir centres de documentació i que ni han vist la llum. Als mitjans caldria obrir el debat sobre els continguts i els que manen entendre que la cultura vertebra país i consciències i pot tenir l’addicció de les drogues dures i també unes conseqüències –en aquest cas, òptimes– en la nostra salut.
