El director del Teatre Lliure ens deixa una reflexió sobre el teatre públic en la setmana que acaba el seu mandat.
Per saber com ha de ser un teatre públic has d’escoltar l’espai que ocupa i les persones que interpel·la. Un teatre dona dignitat social quan assegura la llibertat d’expressió i el pensament crític; sent les seves platees, espais de representació d’una autèntica democràcia emotiva.
Una institució necessària ara mateix s’hauria d’assemblar més a un refugi on et poguessin escoltar i poguessis socialitzar que no pas a un museu on contemplar peces de teatre. Un espai de cura de l’atenció, on no hi hagi cabuda a les distraccions continuades i creixents de la societat immersa en aquest capitalisme digital. Un espai tipificat i reconegut com a segur i curatiu. La pregunta seria si hem sabut cuidar aquests espais públics o bé en requerim d’altres, perquè els que pensàvem que ho eren han estat devorats per retorns econòmics i no pas socials.
El teatre públic del futur, o balla el ball de la creació i no de la burocràcia, o millor enderrocar-lo
Hi ha un interès real que la nostra ciutat i el nostre país tinguin teatres públics? I si és així, per què no se’ls cuida i diferencia? Qui o què ho impedeix?
Un espai on el centre sigui ocupat per la creació i l’artista, i no pas pel fet d’equilibrar pressupostos mantenint les estructures per sobre de l’activitat. Unes parets que de res serveixen quan no tenen un creador. I per això cal tornar-les a trencar. El teatre públic del futur, o balla el ball de la creació i no de la burocràcia, o millor enderrocar-lo i construir-ne un altre. Però hi ha una via del mig: treure’l de nou dels edificis. El teatre públic del futur ha de poder generar nous espais públics en nous entorns, i oblidar-se del seu físic caduc per trobar-ne un altre capaç de generar espai públic: espai on ningú té un dret més que l’altre, atès que el dret cultural, o és social o no és dret.
El teatre públic ha de ser aquell capaç de generar nous espais públics on compartir cultura, posant l’humanisme al centre de les seves accions i entenent la cultura com a educació i salut. La cultura, o és pública o només és especulació. Un teatre públic permet processos de creació no lligats als productes i a l’entreteniment, i molt menys a la immediatesa i al màxim benefici amb el mínim cost. La qualitat i l’exigència sobresurt en un teatre públic si es respecta la tradició i a la vegada s’amplien els marges culturals que permetin el risc.
Per construir el teatre públic del futur necessitaríem un únic bé escàs: sinceritat. Justament en l’art de la mentida que és el teatre, necessitem allunyar-nos de l’autoengany i de l’autosatisfacció. És Barcelona una ciutat que s’autoenganya? Si és així, ara, demà i sempre tindrem falsos teatres públics on l’entreteniment i la banalitat omplin de més buit les buidors ja existents.
