Amb el mantra del “tancament d’etapa”, l’equip de la institució vol obrir nous horitzons i passar pàgina després de les polèmiques per abusos i assetjament Auca#51
Neteja
“L’Institut del Teatre està net d’assetjament”. Aquesta és una de les contundents afirmacions que es van posar sobre la taula dilluns passat en un encontre entre els responsables de la institució i la premsa. Un acte que s’havia planificat com una “trobada informal” però que va acabar convertit en una roda de premsa a l’ús, amb micros, càmeres i molta expectació. Presents, Sílvia Ferrando, directora general, i Toni Pérez, gerent, que des de l’inici van voler remarcar un canvi, el “tancament d’una etapa”, expressió que van repetir en diverses ocasions. 16 denúncies, 13 persones portades a Fiscalia, un terrabastall que comença amb un reportatge del diari Ara seguit de la dimissió de Magda Puyo i el seu equip directiu, que conclou amb un acomiadament i una altra persona docent suspesa de feina i sou per mala praxi. La via judicial no ha tingut recorregut, no perquè no hi hagi delicte, com en un principi s’havia afirmat, sinó perquè algunes de les acusacions han prescrit. “Hem arribat fins al final en aquest assumpte”, va voler remarcar Ferrando.
Aula, espai segur i lliure
La crisi ha fet molt de mal, això és evident. L’Institut del Teatre enguany hauria de celebrar els 110 anys d’història. Arriba a l’efemèride amb la seva imatge ferida i fent equilibris entre la necessitat de revisar les metodologies i els nous temps que demanen més cura i protecció de les persones per no caure en els errors del passat. Com a part de la solució, s’hi posarà en marxa el Projecte Benestar, per revisar procediments i comportaments, perquè “en una aula que és segura és important que professors i alumnes estiguin segurs, que puguin expressar-se en llibertat sobre el cos, el gènere i la sexualitat”, va explicar la directora. “Conductes i formes de fer han de ser diferents de les que hi havia fins ara”, però tampoc “no s’ha de caure en el puritanisme i la censura. Hem d’aprendre a tractar determinats temes”, conclou.
Passar pàgina
Ha estat complicat poder parlar d’altres assumptes de la casa en els darrers mesos. Ara que es vol marcar un canvi d’etapa, l’Institut del Teatre mira al futur. Ferrando no es talla a l’hora de definir la casa com un “edifici bunqueritzat que viu d’esquena a la ciutat”. Per això, després de posar el benestar de les persones al centre del relat, buscaran una nova forma de comunicar més proactiva. Projecten la imatge d’una institució com un gran “transatlàntic desconegut”, un vaixell que du a terme una tasca gegantina per al món de les arts escèniques, però que resulta un misteri més enllà de les persones que hi estudien i treballen. És veritat, coneixem poc del que passa portes endins, ignorem que és la institució amb més escenificacions públiques del país. No sabem gairebé res de reptes com l’homologació universitària o la convivència amb les altres seus a reorganitzar de Terrassa i Vic. Canviar el rumb i l’orientació d’una nau tan gran no és tasca d’un dia, la inèrcia és considerable. Passaran anys fins que les ferides cicatritzin del tot, però cal que ho facin, perquè sense una institució pública d’ensenyament escènic forta, capaç i segura no podem tenir un ecosistema cultural sa.
Promeses eternes
Cada vegada que s’acosten eleccions escoltem promeses sobre el MAE, el museu de les arts escèniques pendent, una de les branques de l’Institut del Teatre que espera una seu definitiva. Abans dels anteriors comicis, planava una idea interessant: segons el pla de museus 2030 de la Generalitat, s’havia de crear un gran museu d’història i arqueologia de Catalunya. Aquest pla suposaria l’hipotètic trasllat de l’actual Museu d’Arqueologia situat enfront del Teatre Lliure de Montjuïc. Un escenari ideal, perquè permetria l’existència d’una continuïtat d’espai entre el futur museu i tres de les principals institucions escèniques del país (Institut, Lliure i Mercat de les Flors). Malauradament, aquest projecte desitjable també està, de moment, descartat. Arribem de nou a un final de legislatura sense cap promesa ni concreció. A l’Institut sembla que ja han renunciat la idea d’un edifici proper i es conformen amb menys: “mentre la ubicació sigui a Barcelona, ens és igual on”, va dir Ferrando. El cas és que el projecte resta aturat després de dues dècades, i per això, a iniciativa del ballarí i coreògraf Cesc Gelabert i el director d’escena Àlex Ollé, el pròxim dijous 26 de gener (12 h, al Teatre Estudi de l’Institut del Teatre) es presentarà el Manifest per un nou Museu de les Arts Escèniques, amb la complicitat dels principals agents i personalitats del sector. Tant de bo la crida tingui l’efecte que persegueix.