Després de tanta comèdia electoral (la podem donar per acabada?), per a altres vegades, convé no oblidar la lliçó de Dario Fo: si observeu i llegiu el llenguatge de les mans, dels braços, del cos, no se us escaparà res de l’engany aliè. I ja que hi som, perquè no hi hagi confusió, diguem que els grans borratxos teatrals interpreten papers intel·ligibles que no tenen res a veure amb el que s’empatollen els qui estan entestats que els donem la raó, encara que no la tinguin.
Mirem enrere, que res és nou. Al Paral·lel barceloní ––a les primeres dècades del segle XX–– es van poder contemplar molts espectacles politicoteatrals semblants als actuals: barricades davant l’Espanyol, soldats vigilant les portes del Còmic, l’Olympia atapeït de lerrouxistes, les terrasses properes a l’Arnau (quan es recuperarà l’Arnau?) ocupades per revolucionaris que deien que respectaven criteris ètics infranquejables (línies vermelles, ja ho sabeu: no jugar a les cartes, no beure alcohol, no ficar-se al llit amb putes, per citar tres exemples de comèdies i vodevils propis de polítics especialitzats en posturetes i borborigmes). Mal teatre.
Mal que bé, els Dato, Maura i Cambó ––la Barcelona que els va veure passar, amb més de cent sales de cinema, es comparava amb Berlín i quedava molt a prop de París o de Nova York–– van aprendre dansa i declamació, com la princesa de Serrat, abans de pujar a l’escenari, mentre que els seus èmuls d’ara ja vénen ensenyats, però els delata el llenguatge de les mans, dels braços, dels cossos, els falla el to campanut de les veus. En comptes de ser devots de Fo, ai!, es conformen a assistir a classes impartides en escoles de negocis.
Pobres (de nosaltres)!
