La crítica i docent Eulàlia Iglesias constata que no tots els alumnes d’estudis superiors tenen les mateixes oportunitats, especialment als centres de fora de Barcelona
Érem en una classe i jo parlava de la nouvelle vague. No m’esperava la pregunta. “Truffaut, Godard i tota la colla, eren rics?” Em va sobtar, no perquè en desconegués la resposta. La sabia bé: excepte Truffaut, fill d’un context familiar complicat i humil com el que reflecteix a Els 400 cops, la resta d’integrants de la nouvelle vague, efectivament, provenien de famílies benestants. Però aquest no és el típic dubte que es planteja en una classe sobre història, teoria o anàlisi del cinema i l’audiovisual. I aleshores t’adones que alguna cosa falla en el debat sobre el món del cinema. No es tracta d’incloure dades sobre l’estatus socioeconòmic dels cineastes quan parlem de la seva obra, sinó de discutir molt més sobre les condicions materials en què es creen les pel·lícules. I visibilitzar fins a quin punt el jovent que aspira a esdevenir comunicador audiovisual es troba amb peatges relacionats amb el privilegi econòmic. O amb el seu gènere. O amb la procedència geogràfica. Perquè la classe tenia lloc al grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat Rovira i Virgili, la pública de la Catalunya sud. I l’estudiant va contextualitzar l’origen de la seva curiositat: “Si la meva família tingués diners, m’hauria matriculat a l’ESCAC i no pas aquí”.
L’infrafinançament per a l’educació pública superior és més sagnant als centres de fora de Barcelona
Aquesta és una inquietud que d’alguna manera o altra et transmet cada any l’alumnat de Tarragona. Una mena de FOMO per no viure o estudiar als que es considerarien els centres de gravetat del món del cinema al nostre país o més enllà. No tan sols resideixen a les comarques de Tarragona, a sobre no disposen del poder adquisitiu per saldar aquest greuge territorial. Recordo el cop que un altre alumne celebrava la consolidació de Netflix perquè per primer cop se sentia integrat en la conversa cinèfila global al voltant d’estrenes significatives. Ara ells també veien al mateix temps que un fan de Barcelona, Nova York o Hong Kong l’última pel·lícula de Martin Scorsese o de Jane Campion.
La creació d’universitats públiques fora de la capital catalana respon a la necessitat de posar fi a les dinàmiques centralistes que buiden bona part del país i converteixen l’origen en un greuge afegit. Es tracta de generar coneixement, recerca i formació d’alt nivell en el territori i per al territori. Però aquestes bones intencions topen encara amb la realitat de l’infrafinançament per a l’educació pública superior, més sagnant a més a més als centres de fora de Barcelona. A les universitats públiques, alumnes i professorat fem mans i mànigues per oferir resultats acadèmics excel·lents amb recursos tecnològics, econòmics i humans precaris. I si parlem de sortides professionals, els estudiants es troben amb un teixit de productores audiovisuals radicades la majoria a Barcelona. A l’horitzó, tanmateix, van apareixent noves petites empreses independents creades molts cops per aquests antics estudiants de la universitat pública del sud de Catalunya.
