Ens preguntem si la internacionalització de les arts escèniques del país és tan important com dibuixen algunes veus.
Motiu d’orgull gremial, eslògan d’autoestima identitària, miratge d’un món que ens mira… La percepció de la difusió de la dramatúrgia a l’exterior acostuma a aparèixer, sota la ploma de crítics o periodistes catalans, com un acte de fe en la plana major o menor dels dramaturgs del país. D’això ja parlava el 2013 l’article “Context i presència del teatre català a França (1980-2012)” de Lladó i Amo. Els dos acadèmics també hi comentaven la visió menys triomfalista i potser més matisada d’alguns agents francesos de la promoció del teatre català. Vaig confirmar aquesta perspectiva a l’article “El teatre català als escenaris francesos” (2021, Entreacte núm. 211), destacant sobretot la visibilitat d’una denominació d’origen fonamentada en un pluralisme escènic i en la política de l’Institut Ramon Llull.
Ara, el 2024, la reflexió és encara vigent? D’ençà de la Comédie-Françaisització de Lluïsa Cunillé el 2020, els dramaturgs catalans no han trepitjat grans espais teatrals públics francesos, a diferència d’altres expressions gens o poc textuals –la dansa de La Veronal i el circ de Baró d’Evel al Festival d’Avinyó– o de peces en català que eren la traducció d’una obra estrangera (Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard), de l’uruguaià Gabriel Calderón, també a Avinyó) o bé una creació col·lectiva (28 i mig, de La Perla 29, al Théâtre de la Colline).
Si bé era difícil repetir la prestigiosa fita del 2020, cal reconèixer que la dramatúrgia catalana stricto sensu ha aconseguit tenir una presència un xic més important. Tres factors hi han contribuït, a més de l’interès creixent durant els quaranta darrers anys (el fenomen Sergi Belbel) i de la constant dinàmica de traduccions (recentment, amb peces de Marc Artigau, Albert Boronat, Daniel J. Meyer, Sebastià Portell, Jordi Prat i Coll, Marc Rosich…): parlo de la integració cada cop més forta de traductors i promotors (com Laurent Gallardo) o fins i tot d’autors (Helena Tornero o Marc García Coté) al teixit dels festivals i sales de teatre de França, la qual cosa ha fet augmentar la programació de lectures d’obres (Lluïsa Cunillé, Josep Maria Miró, Clàudia Cedó, Joan Yago, Mercè Sarrias, Llàtzer Garcia, etc.)… i també de l’èxit relatiu d’un parell de produccions pel teatre privat parisenc de les versions franceses d’El crèdit, de Jordi Galceran; L’electe, de Ramon Madaula, i L’oreneta, de Guillem Clua.
Alguns noms mediàtics no hi tenen representació, en part per la selecció dels traductors
Dinamisme minoritzat
Assistim a França a l’exhibició d’un ventall dramatúrgic català que mostra la vitalitat d’una mena de marca blanca, sense tampoc representar l’eclecticisme de la cartellera barcelonina: alguns noms molt mediàtics de l’escena catalana actual no tenen ara per ara cap concreció a l’espai francès, en gran part per la selecció dels traductors. És un fenomen sens dubte observable en més àrees lingüístiques, i és simptomàtic d’una literatura dinàmica en una llengua minoritzada a l’internacional, que produeix més obres del que poden absorbir els relativament pocs traductors del català… situació encara més forta pel que fa al teatre, que té menys practicants que la narrativa o la poesia.
Aquesta casuística no existeix precisament a l’àmbit hispanoamericà, ja que sovint els autors catalans s’autotradueixen o poden integrar-se millor lingüísticament a les xarxes escèniques locals, com ho demostra la presència regular de Josep Maria Miró en aquests territoris. Ho vaig poder comprovar al Quinto Encuentro Iberoamericano de Dramaturgia Punto Cadeneta Punto, organitzat l’any passat a Colòmbia per Carolina Vivas Ferreira, d’Umbral Teatro. La llengua catalana hi era la convidada d’honor, amb la participació molt entusiasta de Cedó, Clua, Yago i Albert Tola. La curiositat dels dramaturgs de Colòmbia i d’altres països llatinoamericans per les escriptures dramàtiques catalanes hi era ben clara, fins i tot més (explícita) que a França. Però aquí encara, la mostra triada no era més que una visió limitada, amb grans absents, la qual cosa participa en l’expansió d’una marca blanca.
Això vol dir ser un país teatral normal? O és un nou mantra per millorar la salut emocional de l’ecosistema?
