Sempre al límit de la convenció, el director presenta Licaó i El jardí, doblet de peces al Centre de les Arts Lliures (el Brossa) Auca#21
L’esguard invasiu
Un passeig per les entranyes del Centre de les Arts Lliures ens condueix fins a un racó apartat, una sala petita tancada en fusta. Hi trobem l’actor Sergi Torrecilla assegut a terra, ens rep amb una mirada delerosa, com donant-nos la benvinguda però sense amollar cap mot. El personal de la sala ens indica que agafem una cadira i seiem al voltant d’una cantonada on quatre cartrons i dues mantes formen l’escenografia. Tot està pensat per a un màxim de dotze persones, proximitat màxima. Quan el text comença a rajar, el personatge no s’adreça a una platea difusa, mira als ulls del públic, neutralitza la distància i esmicola l’escut de la quarta paret. Més que espectadors, ens acabem sentint interlocutors d’una forma primitiva de teatre.
Mirada, desig, tacte
Com tants altres muntatges, el monòleg Licaó (apologia del desig) va haver de posposar-se per la pandèmia. Ara el podem gaudir en format VIP cada dissabte i diumenge al Centre de les Arts Lliures fins al 3 de juliol. El text de Dimitris Dimitriadis –patum dramatúrgica contemporània encara poc exhibida a casa nostra– és una filigrana, un brunzit que se’t fica a dins, que es transforma en un corrent elèctric que desferma instints i tensions. La mirada del jove Licaó és l’absoluta protagonista, el punt de vista que acompanya Sòcrates en les seves últimes hores. La narració es construeix més amb sensacions que no pas amb accions, i el desig ho amera tot, desfà la imatge del gran filòsof per inundar racons ocults. Hi ha una pulsió tràgica de clàssic grec, alguna cosa mística com en les obres d’Antonio Tarantino, i hi ha també punts en comú amb la fita que és El cos més bonic... de Josep Maria Miró, pel sacrifici ritual que amaga, pel retrat de l’instint irrefrenable que ens porta a la condemna. Torrecilla està de premi, transmet una sensibilitat invasiva que es transforma en sensualitat encisadora. Tot ens arriba a través d’una declamació monòtona, mancada d’afectació, gairebé una lletania. En l’economia gestual s’intueix la prolongada cocció dels nous mesos d’assajos, cada moviment hi compta, i en cada mirada la posada en escena minimalista i el ric fons del text s’abracen. El desig que brolla pels ulls i acaba en el tacte, la mà que porta al pecat i la condemna.
de Dimitris Dimitriadis
Arribas rules
Director escènic, dramaturg, traductor i editor teatral Albert Arribas és una nota discordant i esbiaixada en l’ecosistema barceloní, de so greu i fins i tot de vegades irritant. Li agrada jugar amb el temps –recordem les set hores de F.R.A.U. – i fins i tot amb la paciència de l’espectador, com a Sala de miralls, una peça que encabia la lectura dels dietaris de Feliu Formosa entre allargassades escenes d’escalfament i recollida de l’escenari. Un teatre que denuncia la banalitat de la societat moderna, moltes vegades a través de la banalització dels propis rituals escènics. Pel camí, mossega les convencions, intenta descol·locar el públic, pressuposant-li un esforç o fins i tot nivell de coneixement del context d’obra i autor, com en la pentalogia #SR dedicada a Santiago Rusiñol. Mai no sabem què esperar d’una obra d’Arribas i del seu segell Centaure Produccions, i això ja és, si més no, un incentiu.
Ficar-se en jardins
El minimalisme sembla que està de moda en una certa part dels creadors. Rigola, Puyo i el mateix Arribas, entre molts altres, en són exemple a casa nostra. Posades en escena de forma simple però que amaguen una densitat concentrada a diferents nivells. És el cas de la peça El jardí, l’altre muntatge que Arribas recupera per a l’antic Brossa del 22 de juny al 3 de juliol. Amb la subversió de moltes de les ortodòxies de la interpretació i la posada en escena, el director aconsegueix alliberar la poètica de Lluïsa Cunillé d’alguns dels clixés de lectura i recepció que sempre s’han associat a l’autora. L’humor sembla un camí possible quan es gira com un mitjó la seva habitual artificiositat dramatúrgica, quan l’enigma subtil es transforma en una exhibició manierista d’una densitat hipnòtica. El que fan les protagonistes –esplèndides i descabdellades Marcia Cisteró i Antònia Jaume– representa qualsevol cosa menys el que podem esperar d’una obra de la Cunillé, i això suposa un espectacle i un esdeveniment.
