A falta d’espectacle inaugural, la troupe de Marcos Morau actua de plat fort de la primera jornada targarina Auca#84
Publicitat
L’espectacle
Fantasmagoria de Buñuel, ruralisme metafísic, fetitxisme de Meseta, atavisme feminitzat, ritualisme cinematogràfic, les llums i les ombres. Sonoma és una obra penetrant, desconcerta, es belluga entre la inquietud i la clarividència, un malson lúcid. Creat en pandèmia, serà una de les obres icòniques d’una companyia ja emblemàtica. “Arts longa vita brevis“, projecta en un moment de l’obra el director Marcos Morau, cita d’Hipòcrates que ens recorda com de complicat i ardu és aprendre un art, el llarg camí del coneixement contraposat a la brevetat de la vida. Això és Sonoma, la consolidació definitiva de la companyia de dansa La Veronal que qualla en un espectacle contundent, definitiu, i, malgrat això, també fugaç.
L’espai
Estrenat en la gegantina Sala Oval del MNAC l’estiu del 2020, entre mascaretes i distàncies, un any després Sonoma va aixecar el públic del Palau dels Papes del Festival d’Avinyó. Adaptacions a l’espai que Morau domina amb clarividència, el repte passa ara per una plaça a l’aire lliure, per un públic massificat ben diferent del que al principi estava obligat a guardar distància durant la pandèmia. Possiblement, mai tindrà Sonoma un marc més ideal que el de Tàrrega, amb les intèrprets ballant amb la creu a la porta d’una església, amb una desfilada de cossos que entren i surten per la porta del temple, que fan mutis cap a l’altar. En els moments més sublims, l’espiritualitat es condensa amb la il·luminació del rosetó de la parròquia de la plaça Major, plora la maternitat i els anhels s’intensifiquen quan s’il·lumina també el timpà barroc amb la imatge de la Mare de Déu. Inoblidable.
El carrer
Per una banda, no és l’espai ideal per al recolliment. Aforament “limitat”, gent que arriba tard i altres que es mouen i marxen perquè no els agrada. Mai es fa el silenci total perquè se senten veus xerrant al fons. Fins i tot un desmai es transforma en l’incomode artista convidat. Així és el carrer. En canvi, per altra banda, Sonoma també creix en forma de ritual col·lectiu públic. El seu vessant tel·lúric s’endinsa més cap al centre de la terra. Al final, és clar, una nova ovació desencadena l’entusiasme. Ho han tornat a aconseguir, una altra nit per al record.
Passejar
FiràTàrrega no ha fet més que començar, falten tres dies intensos d’arts de carrer, d’experiències entre el foc del dia i la fresca de la nit. Esperem el gran format de L’home Debout, que passejaran un enorme titella mecànic pels carrers, el circ minimalista de Teatro do Mar, les protestes a mà alçada d’Agniete Lisickinaite, el karaoke-espectacle d’Anto Rodrígues, les acrobàcies d’1+(1+1) i les Definicions ambulants d’Electrico 28. I sobretot esperem les emocions d’aquell espectacle que serà una sorpresa, que a hores d’ara no esperem i que ens acabarà meravellant. Bona Fira!
