Comencem per les bones notícies. Fa cinc anys era impensable trobar-se amb una sèrie com Veneno, protagonitzada per dones trans (tant personatges com actrius). O Luimelia, que segueix el romanç d’una parella de lesbianes. O Antidisturbios, que deconstrueix la masculinitat triomfant a través del retrat d’un grup de policies. O Merlí: Sapere Aude i el seu protagonista bisexual. O Señoras del (h)AMPA, en què dones que ja superen els quaranta (i alguna els seixanta) i una jove amb síndrome de Down en el paper de vilana viuen aventures entre l’Almodóvar dels vuitanta i Tarantino.
El paper central que les sèries han assolit en el nostre temps d’oci i la multiplicació de plataformes i canals d’exhibició han fet créixer la producció de forma inusitada, i eixe creixement ha propiciat la varietat: ara hi ha públic per a quasi bé tot. Per exemple, és evident que hi ha una major presència de dones protagonistes i una innegable diversitat i també complexitat en la seua caracterització: Vida perfecta, Hierro, la sèrie gallega O sabor das margaridas o la basca Hondar ahoak (‘Boques de sorra’). L’impuls del feminisme i la seua agenda, clar, té molt a veure amb aquesta tendència. També trobem més complexitat i realisme en el cas de la representació LGTBI. I cal dir que, en açò de la diversitat, les sèries espanyoles li guanyen la partida al cinema: per a comprovar-ho els convide a revisar el llistat de les pel·lícules més taquilleres dels últims anys.
Vol dir això que ja està tot bé? Ni molt menys. Els estereotips costen molt d’extirpar en la pantalla i en la realitat. Per exemple, junt a aquestes produccions, també hi trobem d’altres com Sky rojo o El inocente, on, baix l’aparença d’una denúncia de la violència contra les dones, es practica l’habitual cosificació i espectacularització del cos femení. O pel·lícules com la molt taquillera Padre no hay más que uno, que mostra els habituals clixés sexistes sobre la dona castradora de la llibertat del mascle.
Els estereotips costen molt d’extirpar en la pantalla i en la realitat.
Algunes dades necessàries: segons l’informe Diversidad cultural en la creación audiovisual en España (2015-2019), només un 14% de les pel·lícules, un 8,5% dels capítols de sèries i un 13% dels documentals estan dirigits per dones. L’informe CIMA (Associació de Dones de l’Audiovisual) de 2019 assenyala un 30% de dones productores, un 19% en la direcció i un 23% en el guió. Per ací anem malament.
En el cas de la diversitat funcional i el capacitisme no és fàcil trobar personatges com el jardiner amb discapacitat de Vida perfecta o la malvada amb síndrome de Down de Señoras del (h)AMPA. Però l’última frontera és, potser, la representació de persones negres, àrabs, orientals o gitanes: rarament són altra cosa que víctimes o delinqüents, narcotraficants o terroristes, prostitutes elles. Fins i tot els relats antiracistes, que cada vegada són més, per sort, els mantenen inexorablement en el paper de víctima.
Resum ràpid de la situació: anem pel bon camí, però encara queda molt per fer.
També t’interessarà
Un teatre per a la vida, manifest des de la diferència, una opinió d’Isaias Fanlo
