L’autor de la Trilogia de la condició ‘millennial’ (Teatre Lliure) proposa cinc trets definitoris de la nova generació teatral que assalta la cartellera.
En un exercici d’atreviment, aquest manifest pretén oferir una anàlisi lleugerament passada de voltes sobre el que anomenarem teatre millennial d’algun/es creador/es d’avui, en contraposició al teatre per transcendir, aquell que vol ser “sanador i necessari” però només serveix per inflar egos desnodrits. No pretenc revolucionar res (això seria massa Maig del 68); només assenyalar alguns trets comuns d’un teatre que es cou dins la meva generació, esperant que aquest remenat pugui interessar a algú.
1. L’experiència per damunt del text
Al teatre millennial, el pes de la dramatúrgia està en l’experiència de l’espectador en contra del text escrit. En contra de la “textocràcia” d’alguns organismes públics i la repetida pregunta d’“el text quan el tindràs?”, el millennial escapa del text tancat i el fa dúctil i modificable a cada funció.
En aquest teatre, l’experiència és clau: incomodar, regirar, emocionar, descol·locar, tot amb un ritme molts cops frenètic a causa de l’estrès crònic d’avui. L’orgullós teatre millennial adopta la forma ràpida i canviant de l’scroll com una via per denunciar aquest mateix sistema angoixant. Creadors com Guillem Jiménez, Lluís Garau o Lucia del Greco segueixen aquesta manera de treballar.
2. El cutrisme precari com a estètica de supervivència
Al teatre millennial, en contra del teatre per transcendir (molt més dotat econòmicament), la precarietat crònica no és obstacle: és estètica. L’orgull millennial reivindica el cutrisme, l’herència de Next o els pèssims efectes d’Scary Movie. Creadores com Cris Blanco o José y sus hermanas adopten aquest estil. Precari, sí, però, sempre cercant la bellesa. Aquest teatre veu harmonia en els contenidors bruts, en les fotografies de Martin Parr, en la decadència d’un menú del Burger King.
3. Referents pop passats per la batedora de la nostàlgia
La generació a la qual pertany ha cantat I got a feeling, sap què significa HSM i ha jugat amb tazos. Les icones pop de l’època d’OT1 són reivindicades com a espai segur davant un món difícil d’abastar. El teatre millennial apel·la a la nostàlgia per generar col·lectiu en contra de l’individualisme imperant. No en un sentit conservador per fer-nos retrocedir, sinó per revisar els temps d’avui. Ho fan, per exemple, la sèrie Superstar, de Nacho Vigalondo, El Conde de Torrefiel, o el teatre pop de Pau Coya.
4. De l’autoficció a l’autohumiliació
En contra del teatre per transcendir, el millennial ja no pretén exposar violacions emocionals i intimitats més o menys interessants per cercar rellevància. No. El seu ego va una mica més enllà. Del culte al jo a la ironia del jo. El teatre millennial se’n riu de les desgràcies dels seus creadors, que es justifiquen constantment, tot caient en el seu propi boicot. Cia. La Bella Otero, amb el seu A fuego, o Andrea Jiménez amb Càsting Lear, són exemple. Autoficció que es converteix, a vegades, en autohumiliació conscient.
5. Reconeix la seva insignificança
El millennial respon al cinisme contemporani. Reconeix la inacció de la societat davant els problemes del món i exalta aquest cinisme per encendre una reacció. Berta Prieto i cia. saben que juguen aquesta carta.
Els del teatre millennial, al contrari als dels per transcendir, han assumit el seu fracàs: el seu espectacle caurà en la insignificança. Saben que contra Netflix no es pot fer res, i que el 90% de la població mai els veurà, però això mateix els empodera: tenen la llibertat per dir noms propis, verbalitzar la crítica directa, buidar els budells i quedar-se a ple amb qui faci falta. Al cap i a la fi, ja han fracassat. (Vegeu la Trilogia que proposa un servidor al Lliure, absolutament insignificant.)
Tot i que ben mirat, en els dos minuts de lectura d’aquest text, ja s’obri la porta a una altra tendència i podria redactar un altre manifest distint i igualment seriós per poder arribar, finalment, a l’ansiada transcendència. I aquí és on rau la seva gràcia.
