Estem en temps d’autoajuda barata i el més preocupant no és que hi hagi personatges que van pel món creient-se que aconseguiran tot el que volen només volent-ho; el pitjor és que ha passat del pensament sobre l’individu al pensament sobre la col·lectivitat i el «si vull, puc» independent de les condicions externes s’ha estès com un càncer. Ara fem no només com si ja fóssim un país independent, sinó com si vivíssim a l’estratosfera i no ens afectés l’entorn.
Un dels avantatges més clars de ser catalanoparlant és que, a més, saps castellà gairebé de fàbrica. I a l’Estat espanyol no hi ha el debat (encetat sempre pels que han descobert la bona nova dels subtítols i la volen imposar) que estem tenint nosaltres sobre si fer desaparèixer el doblatge o no. Això vol dir que, de moment, pensen continuar doblant. Mentre això sigui així, el nostre debat és estèril: si no mantenim el doblatge, la gent (que de moment el prefereix majoritàriament) només haurà de canviar de canal per continuar veient-ho tot còmodament doblat, en castellà.
Així, no cal discutir si cal triar, ni veure que són dues eines diferents que faríem bé d’utilitzar segons ens convingui. No cal discutir si el doblatge «embruta la feina dels actors originals» o si els subtítols «emmerden la feina del director de fotografia». No cal desmentir la ignorància dels que mantenen que si veiéssim totes les pel·lícules subtitulades aprendríem anglès, com si només hi hagués pel·lícules anglòfones, o com si fos possible millorar l’educació sense mesures addicionals, oh, sorpresa, en educació.
Tots els suposats miracles que hauria d’obrar l’eliminació del doblatge acabaran esfumant-se amb un simple clic, perquè si l’eliminem nosaltres però els veïns no, l’únic que esborrarem de la televisió serà l’audiència de les pel·lícules en català. I això no crec que ens ho puguem permetre.
