Una reflexió de futur al voltant de l’escena híbrida
Adorant com adoro aquest personatge, l’últim que voldria ser en el món en què vivim, el 2023, és un robot”
Thomas Bangalter (Daft Punk)
Aprofito aquest petit escrit només per apuntar alguna idea sobre el teatre que tenim per davant respecte a com el definim, quina forma li donem i com el confrontem amb allò humà. En cap cas vull vaticinar res d’especial. Només trasllado un pensament que voldria que cadascú desenvolupi i es faci seu. D’aquesta manera, mantenim el full en blanc i el misteri que les arts escèniques desitjo que encara tinguin, perquè el que necessiten els seus artistes és crear amb llibertat, i nosaltres, d’ells, que ens desvetllin amb i en tots els sentits.
La música del darrer segle ha fet un camí que trobo de referència perquè ha copsat el present i ha arribat al futur barrejant gèneres, sons, tecnologies, classes socials i, en definitiva, tot el que ha trobat al seu voltant sense faltar a la seva essència. Aquesta barreja total fa cada vegada més complex definir i catalogar els gèneres amb exactitud, com ho és amb les persones. I ho trobo molt bon senyal perquè ho fa tot incontrolable i per tant només queda escoltar i sentir per un mateix. Per aquest motiu, al cicle Katharsis del Teatre Lliure, quan ens preguntem què és teatre ho fem amb voluntat d’indefinir i esquivar catalogacions que no cito perquè tampoc vull menystenir la feina de qui treballa per ordenar les arts escèniques. Però defenso fermament un teatre que es desenvolupi de tal manera que les definicions siguin per als experts però mai una casella per als artistes ni un codi per al públic.
D’altra banda, el teatre del futur no és aquell que cerca la novetat, sinó el que prioritza anar a l’arrel de la seva existència; mostrar en present un artifici que faci experimentar la vida a un altre nivell amb les formes que necessiti, sense prejudicis. Aquest teatre potser és un repte, però respon a l’original i exigeix molta empatia per connectar amb la diversitat de gent a les platees i molta humanitat davant la tecnologia que estem creant, tal com demana Thomas Bangalter.
O no és l’essència del teatre jugar a confondre o a discernir allò real del que no ho és?
I no és paradoxal si reivindico el concepte d’artifici enfront del que ara sembla una crisi dins les arts escèniques (i en altres sectors). On el problema ja no són els formats, sinó la IA, ja que la tecnologia, a més de ser un suport, tema o personatge, és creadora. Confesso que em sembla perfecte un teatre en què totes les intel·ligències tinguin cabuda sempre que sàpiguen conviure, que siguin creïbles, que generin empatia, mostrin altres maneres d’experimentar o bé revelin alguna cosa. I no és això el que sempre hem cercat? O no és l’essència del teatre jugar a confondre o a discernir allò real del que no ho és? Aquest repte sembla cada vegada més gran. Però no són l’artifici i la natura les cames amb les quals hem avançat sempre? Si en el futur ens quedem sense energia per activar la tecnologia vigent, qui sap si desapareixerà el cinema, però no el teatre. Entrenem-nos, perquè hi ha molt per recórrer, ja que el teatre pot sobreviure encara que hi hagi éssers humans que s’esforcin per tornar a l’edat de pedra.
