Una reflexió de futur amb perspectiva ètnica i racial.
Quan em demanen que participi en aquest especial dels 35 anys de la revista Entreacte aportant un text que imagini el futur de les arts escèniques amb la perspectiva de la diversitat ètnica racial, accepto pensant que és senzill i fins i tot divertit d’escriure per a mi.
Setmanes més tard, i diversos esborranys llençats a la paperera de reciclatge, m’adono que no estic fent cap exercici d’imaginació, sinó que em limito a enumerar d’una manera imaginativa les reivindicacions i demandes de les persones i els col·lectius racialitzats dins del camp de les arts escèniques.
Una directora afrodescendent al capdavant d’un teatre públic. Escoles d’arts escèniques amb una perspectiva decolonial i antiracista a tots els seus departaments, on no s’ensenyi els/les/lis alumnes a fer blackface en classes de caracterització o s’expliqui, en classes d’història del teatre, la influència que van tenir Egipte i l’Àsia en la Grècia clàssica, que no era tan blanca com ens ha arribat als nostres dies i és una idea que continua perpetuant privilegis. Patis de butaques plens de persones racialitzades que van encantades a veure’s ben representades, interpel·lades, respectades en totes les seves dimensions. Artistes sobre l’escenari amb llibertat creativa per generar les peces sense necessitat de pensar en els resultats, amb permís per equivocar-se, fugint de la pressió de l’excel·lència, imaginant altres relats que les narren, sumant la memòria dels seus ancestres a la memòria del país que habiten, utilitzant la veu que sempre han tingut però que poques vegades té l’amplificació que necessita.
Què podria tenir d’imaginació demanar que es compleixin els drets dels ciutadanxs racialitzadxs?
Crec que els exemples exposats anteriorment no són cap exercici d’imaginació. Què podria tenir d’imaginació demanar que es compleixin els drets dels ciutadanxs racialitzadxs, migradxs, dels artistes que formen part d’aquesta societat, que no acaben d’arribar sinó que han estat sistemàticament esborrats de les històries per justificar un sistema desigual i injust. Crec que no és imaginació, perquè ja va passar fa anys als Estats Units. També passa des de fa dècades en aquesta Europa actual de la qual tant ens avergonyim algunes i s’enorgulleixen d’altres, però de la qual totes en formem part.
Espero algun dia, quan estiguem en igualtat de condicions i d’oportunitats, poder fer aquest exercici d’imaginació.
Aquest article forma part del dossier Entreacte 35 anys que reflexiona sobre el futur de les arts escèniques i audiovisuals.
