Mercè Saumell escriu una retrospectiva sobre Casa de nines coincidint amb la seva continuació: Casa de nines, 20 anys després. Al Teatre Romea fins al 13 d’octubre.
Casa de nines està inspirada en un fet real. Ibsen i la seva dona, la poetessa i traductora Suzannah Thoresen, eren amics del matrimoni format per Laura Smith Petersen i Victor Kieler. Tal com succeeix a l’obra, Laura va aconseguir un préstec il·legal per curar la tuberculosi del seu marit. En ser descoberta, però, el seu marit va demanar el divorci, ella va caure en una profunda depressió i va ingressar en una institució per a malalts mentals. Aquests fets van indignar els Ibsen i Henrik va convertir aquella injustícia en una obra mestra, valenta, sobre la llibertat personal i encara avui plenament vigent.
El mateix Ibsen deia: “Una dona no pot ser ella mateixa en la nostra societat, per tal com les lleis estan fetes per homes i els jutges que condemnen les dones ho fan des del seu punt de vista masculí.” Però, al mateix temps, ell no creia que Casa de nines fos una obra feminista, sinó que “tractava sobre éssers humans.”
Qui és Nora Helmer? El seu cop de porta final és el més sonor de tota la història del teatre. També són molt interessants altres personatges femenins de l’obra, com Cristina Linde, amiga de Nora, que apareix de nou a la ciutat com una dona autònoma o, com a contrast, l’abnegada mainadera Anne-Marie.
L’obra es va estrenar el 21 de desembre de 1879 al Teatre Real de Copenhague. El seu impacte va ser tal que, en pocs anys, s’estrenava a les principals ciutats d’Europa i Amèrica (a vegades amb el final “suavitzat”). Al Museu Ibsen d’Oslo es poden veure una sèrie de targetes d’invitació (en suec, danès, anglès, alemany…) on hi figura “Prohibit parlar de Casa de nines”, tal va ser la revolució que va ocasionar.
Però el desafiament de Nora ha inspirat altres autors per imaginar possibles continuacions de la seva història. En citarem quatre exemples, i el darrer el podem veure a casa nostra en una producció dirigida per Sílvia Munt i protagonitzada per Emma Vilarasau.
La dramaturga austríaca Elfriede Jelinek, a través d’un llenguatge molt elaborat, va construir una crítica feminista molt afilada. El que va passar quan Nora va deixar el seu marit o els pilars de la societat (1979) va ser una autèntica bomba en imaginar la història de Nora Helmer allà on Ibsen la deixa, després del famós cop de porta. Nora no aconsegueix trobar-se a si mateixa, i acaba doblement explotada com a obrera d’una fàbrica i com a amant del seu despietat patró. Segons la Premi Nobel Jelinek, la situació de la dona no havia millorat en el segle XX.
Per la seva banda, Ingmar Bergman va escriure i posar en escena Nora (1989) només amb dos personatges, Nora i el seu marit Torvald, per centrar-se en un dels seus temes preferits: les esquerdes d’un matrimoni. A casa nostra, la recentment desapareguda Maria Josep Ragué també en va escriure una continuació a sis mans, amb Armonía Rodríguez i Isabel-Clara Simó, una proposta feminista de plena actualitat: ...I Nora Obrí La porta (1990).
Finalment, el dramaturg nord-americà Lucas Hnath va escriure Casa de nines, 20 anys després (2017), que es va estrenar a Broadway amb gran èxit i va aconseguir diversos premis Tony. L’obra és molt interessant, ja que torna a incidir en el tema de la llibertat personal i en el preu que cal pagar per obtenir-la. Què hauria pensat Ibsen d’aquest final?
