Un recorregut crític per l’esclat editorial i les absències impreses del teatre català
Qui res no llegeix, res no val
No em cansaré de dir-ho: el teatre català actual o les arts escèniques catalanes viuen el moment històric més esplèndid en el món de l’espectacle i en l’editorial. En el marc de la representació, la llengua catalana (creació i traducció) no havia assolit mai els notables índexs actuals de producció, compartits o superats segons les temporades per les representacions i les edicions en català. Un dubte quant a l’edició: ¿el que produeix el mercat teatral ho arriba a absorbir un lector ampli, el que amb delit, interès i/o impaciència, pot comprar un text dramàtic, una traducció o un estudi teatral? Comptem, a més, amb editors públics i privats (en forma impresa o digital) amb ofertes diverses per a aquest lector divers i avesat al món de l’espectacle.
De la tradició dramàtica anterior a 1990
En les temporades posteriors a 2017, l’escena catalana pública i privada ha girat l’espatlla al patrimoni teatral anterior a 1939 i al de postguerra, que culmina amb els Benet i Jornet, Teixidor, Sirera i Ballester, per promoure especialment la dramatúrgia posterior a 1990 amb un increment creixent del teatre escrit per dones. Avui el contrast entre el món de la representació i el de l’edició és paradoxal. No es representa i, en canvi, es publica la dramatúrgia catalana del Vuit-Cents (llevat de Guimerà) fins a 1990, com ara Quatre sainets, de Francesc Renart i Arús, textos escrits entre el 1815 i el 1828 (Repositori teatral català. Institut del Teatre, 2025). O es reedita La corona d’espines, de Sagarra, perquè es reposa (l’excepció fa la regla) al TNC (Comanegra-Institut del Teatre, 2025), sense pròleg. Cinc peces de teatre (dues inèdites) de Sebastià Juan Arbó, un narrador que es va estrenar en el teatre amateur dels anys trenta amb Obra dramàtica completa (Pagès editors 2025), una bona edició filològica de J. A. Forcadell i J. Reverter Laínez, mancada del context i l’anàlisi literària necessària en relació amb el teatre català. Aïda Ayats, que va publicar Dramaturgues de postguerra (Arola Editors, 2023) amb deu escriptores entre el 1939 i el 1965, ofereix una altra mostra a Dramaturgues d’abans d’ara (Arola Editors, 2025), divuit autores i vint-i-un textos (1965-1995) entre Joana Raspall i Araceli Bruch, amb aportacions d’autores del teatre amateur. De l’autoria que precedeix la sorgida a partir de 1990 consta la resiliència de Toni Cabré amb l’escenificació d’Olor de colònia, una novel·la de Sílvia Alcántara (Edicions de 1984, 2025), i Temps estèrils (Quaderns de la Font del Cargol, 2025), tres textos escrits entre el 2023 i enguany sobre una qüestió central del seu teatre, la relació entre realitat i ficció. Un altre autor recuperat, Joan Cavallé, presenta Qui em cremarà la casa? Rèquiem per una llengua morta (Arola Editors, 2025), una peça ambiciosa (com Peus descalços sota la lluna d’agost) entorn de la supervivència d’una civilització i una llengua, l’únic que dona sentit a la seva vida.
 |  |  |  |  |  |
De les propostes teatrals actuals en estat (o no) de gràcia escènica
La dramatúrgia posterior a 1990 és ara la que mana en l’escena professional catalana amb diferents graus d’acollida crítica i de públic. El teatre públic i privat s’afanya a ampliar els textos de les seves col·leccions, com Boira, de Lluïsa Cunillé (TNC, 2025), un text premiat el 2014, ja publicat el 2016 i estrenat el mes d’octubre, una acció a l’Europa de l’Est, després de la caiguda del mur de Berlín, sobre la pèrdua de la memòria (la boira) que genera confusió i desconcert. Marta Barceló, a Tocar mare (Zona d’Emergència, Institut del Teatre-Galés, 2025), mostra l’insòlit contracte temporal d’una mare i una filla, sense vincle familiar, que busquen un espai comú de seguretat emocional. Pau Coya, el de Cavallet de mar i Pols de diamant, tracta al monòleg Mosques (Lleonard Muntaner, 2025) de la necessitat de la confessió per crear una nova identitat en un món hostil. Amb el suport del Memorial Democràtic, Mercè Sarrias, partint de Puig Antich. Cas Obert, de Jordi Panyella, edita el text muntat l’any passat pel cinquantè aniversari de l’execució del militant anarquista. Jaume Viñas a El Gran Price (Reservori Digital de l’Institut del Teatre, 2025), Premi Teresa Cunillé 2023 de dramatúrgia, presenta el món del Price en estat d’abandó en els anys seixanta del segle passat.
 |  |  |  |  |
Traduir sense parar
De 1980 ençà, les institucions públiques i privades no s’estan de traduir clàssics, moderns i contemporanis en totes les llengües possibles. Williams, traduït per Jordi Arbonès, Marc Rosich i Joan Sellent, compta amb una nova traducció d’El zoo de vidre (Adesiara, 2025), de Jordi Vilaró, que s’afegeix a les de Bartomeu Vallespinosa i Josep M. Pou. A Edicions de 1984, Marina Laboreo hi aporta Ubú. Tot el teatre i altres textos. Tiago Rodrigues, un dramaturg i director portuguès, mostra a Cor dels amants (Llum de Guàrdia-Comanegra. Teatre Lliure, 2025) com una parella, en un viu diàleg líric i simultani, se sincera davant una situació terminal. A Ens hem quedat amb la vida destrossada (Zona d’Emergència. Institut del Teatre-Galés, 2025), de Yilong Liu, traduït per Albert Arribas, cinc personatges, receptors d’un mateix donant de trasplantament, corren la marató de Nova York per complir la voluntat del donant, amb criteris diferenciats. El conflicte rus-ucraïnès ofert en traducció de Miquel Cabal a Fínist, el falcó rutilant, de Svetlana Petritxuk, i Ma mare i la invasió total, de Sasha Denisova (Zona d’Emergència. Institut del Teatre-Galés, 2025), amb el desig d’aspirar a una Ucraïna en pau, avui llunyana. Traduït també per Arribas, Virginia Woolf proposa a Freshwater (Arola Editors, 2025) una insòlita farsa dels anys trenta sobre el món personal i social de l’autora, tot prefigurant el futur teatre de l’absurd.
 |  |  |  |  |
