L’actriu Anna Güell reflexiona sobre el seu ofici quan el debat sobre els intèrprets no professionals salta a primer terme per l’estrena d’Alcarràs.
Em pregunten sobre l’ofici de l’intèrpret i el primer que em sorprèn és la paraula intèrpret. Potser perquè en el meu vocabulari quotidià l’únic intèrpret que conec és un amic traductor que treballa a la Comunitat Econòmica. Entenc, però, que ara aquest mot s’ha aferrat en el nostre món perquè potser abraça altres camps que fins ara no s’havien tingut en compte. Una altra paraula que em fa reflexionar és ofici. Sempre he pensat que fer d’actriu és un ofici, i ho és perquè s’aprèn amb els anys, amb l’experiència i amb la formació. Crec que era Louis Jouvet qui deia que “un no comença a ser actor fins als quaranta anys, fins que ha assolit experiència de vida i experiència d’ofici”. I aquest considero que és un punt important, perquè quan voltes pel món i et formes en companyies, escoles i amb professorat estranger veus i coneixes realment què és i com es tracta l’ofici, la formació, l’experiència i la professionalitat, i t’adones de què vol dir ser un professional d’una matèria artística.
En el meu cas ha estat així, i malauradament penso que en el nostre país aquest entorn professional encara no l’hem aconseguit i que estem lluny de fer-ho realitat. Malgrat el gran talent i qualitat dels nostres artistes, i dels esforços de tantíssimes professionals en el treball perquè aquesta sigui una professió digna, reconeguda, ben remunerada i amb activitat i feina constant, aquí aquesta professió segueix sent un desori.
No hem creat unes línies clares de qui és i es considera un intèrpret professional i qui no
I és aleshores quan ens espantem perquè una persona, que dedica la vida a fer una altra feina i es guanya el sou en altres camps, un bon dia puja a l’escenari o es posa davant d’una càmera, “interpreta” una història d’allò més bé i l’acaben nominant per rebre un guardó dels premis de torn. Però és que nosaltres, la nostra professió desarticulada, ho hem posat en safata, perquè no hem creat unes línies clares de qui és i es considera un intèrpret professional i qui no. I posar en ordre això no hauria de ser gaire complicat.
Com tampoc no hauria de ser complicat recuperar una mica d’amor propi i fer realment valer el nostre ofici. Hem de donar-nos reconeixement i exigir i demanar pel que requereix la nostra feina. Aquesta és una professió molt dura. Quan t’hi poses seriosament no es tracta d’un joc. Evidentment, tots els intèrprets “juguem” a l’escenari –un cop la feina ja està feta i hem passat per tot el procés d’estudi, informació, memorització, proves i assajos–, però tot el procés és molt exigent i molt dur, i no es tracta de cap festa ni cap divertimento (com a vegades es jutja des de fora), sinó d’una feina compromesa i rigorosa com qualsevol altra.
En el moment que jo vaig arribar a l’Associació d’Actors i Directors (AADPC) se’ns demanava un títol i que haguéssim participat almenys en tres muntatges professionals per poder formar-ne part. I trobo que aquesta és una bona manera de començar a endreçar les coses. És evident que la gent de la professió que ens precedia era majoritàriament autodidacta i s’havia format en les nombroses companyies independents que treballaven per tot el país, i aquesta també és una escola que cal posar en valor, així com les noves propostes i maneres de fer que els pocs afortunats que havien pogut estudiar a fora van introduir en la formació dels nostres intèrprets.
Res sembla caminar cap a la consolidació real i definitiva de la nostra professió
Però van passant els anys i tot i la creació i consolidació de diverses companyies i escoles d’arts escèniques, amb els seus mètodes i les seves propostes, res sembla caminar cap a la consolidació real i definitiva de la nostra professió. I tots els grans referents –propis, de casa– que podríem tenir i que crec necessaris els acabem esbandint i fent desaparèixer en nom d’un “posar-se de moda” que l’únic que aconsegueix és seguir amb una professió sense fonaments sòlids.
Malgrat els esforços titànics que s’han fet, seguim rebent el vent de cara. I tenim una gran mentalitat artística, però no hi ha una Administració cultural interessada a fer que aquesta maquinària funcioni de debò. Ens omplim la boca amb el suport a la cultura, però jo, sincerament, el suport no el veig per enlloc. I és que un altre gran tema és què passa amb els diners destinats a cultura: no haurien de ser destinats en gran majoria a la gent que fa la cultura i aconseguir que les inversions estiguin al nivell dels creadors?
Ho sé, ho sé. Aquí, potser ja m’endinso en polèmiques que no toquen o que valdria més deixar per a un altre moment, si és que no soc esbandida abans per les Fúries.
Aquest article forma part del Dossier ‘L’ofici d’Intèrpret’ publicat al número 216 de la revista Entreacte.
