L’historiador i crític teatral Enric Gallén es demana per la presència a la cartellera dels autors previs a Benet i Jornet.
Quin tractament mereix el repertori teatral català del teatre públic, del privat i de les sales alternatives o “teatre de proximitat”? Em centro sobretot en el teatre públic. De Domènec Reixach, director del CDG i el TNC, fins a les direccions de Sergi Belbel i Xavier Albertí, el teatre català de text va anar millorant el seu estatus en recuperar i incorporar nous textos i autors. En el Cicle de Teatre Clàssic Català (1992) del CDG s’oferiren textos inèdits per a l’escena professional, com ara El desengany, de Fontanella, o La infanticida, de Víctor Català, i, potser per això, la companyia Flotats va muntar Cavalls de mar i El verí del teatre, de Josep Lluís i Rodolf Sirera. En paral·lel, la Sala Beckett promou textos del grup dels baby-boom, el de Sergi Belbel, que assumeix Josep M. Benet i Jornet com a pare de l’autoria jove.
La darrera temporada, Sílvia Munt ha revisat Desig al TNC; la Sala Beckett ha ofert una lectura dramatitzada d’Estiu ardent, i el grup Peripècies, els sis Apunts de la bellesa del temps, de Benet i Jornet. En la nova temporada, Jordi Galceran reposa a l’empresa privada El mètode Grönholm, sorgit del T-6 del TNC, al Teatre Poliorama, i estrena FitzRoy, al Teatre Borràs, el 2023, dirigits per Belbel. I de la resta? En les últimes cartelleres teatrals hi ha autoria dels noranta ençà amb un determinat relleu de dramaturgues. Quan mirem enrere, però, en la producció prèvia als Benet i Jornet i Sirera, què hi trobem? Poca cosa. La tradició clàssica, la que arrenca amb el grup de Frederic Soler/Serafí Pitarra, no interessa. Quan s’ha muntat s’ha fet amb modèstia, com els Pitarra representats a la Sala Tallers. Qui s’arrisca avui més que Albertí? Carme Portaceli al TNC, Juan Carlos Martel al Teatre Lliure, el teatre privat, els teatres de proximitat?
L’Institut del Teatre ha creat un Repertori Teatral Català, un programa del PRAEC, que publica en accés obert digitalment, o imprès, autors catalans. L’últim volum, el d’Ignasi Iglésias, apareix arran que l’any passat es van complir cent cinquanta anys del seu naixement. Llevat del muntatge de La barca nova (1999), al TNC, ningú més l’ha recuperat. Les garses, una obra seva, és la base de Calç i rajoles, de Joan Brossa, que admira la sensibilitat pels sectors humils i el model de llengua emprat. Cap dels dos textos ha interessat ningú del gremi.
Si el teatre català de text gaudeix de la millor salut possible, per què no es tracta institucionalment de fer-lo visible arreu?
Certament, els temps actuals amb pandèmia, conflicte bèl·lic i possible recessió econòmica no hi ajuden, i el futur no promet ser millor ni ací ni arreu ni per a l’empresa pública o privada ni per a l’espectador. En la nova temporada, les últimes promocions hi tenen un lloc –Marta Barceló, Jordi Prat i Coll, David Plana, Josep Julien– al costat d’adaptacions escèniques de la narrativa forana, la coproducció Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, o Bovary, concebudes al TNC com a propostes d’internacionalització. Quin contrast amb dramaturgs autòctons, internacionals pel seu compte! El setembre acabat de tancar, Josep Maria Miró dirigeix Temps salvatge a la Comedia Nacional de Montevideo, on un altre director assumeix El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. FitzRoy, ja estrenada a Bulgària, amb dues produccions en marxa a Alemanya, s’estrena a Barcelona el 2023. En són només dues mostres…
Si el teatre català de text gaudeix de la millor salut possible, per què no es tracta institucionalment de fer-lo visible arreu? Per la resta, Portaceli dirigirà una versió de Pablo Ley de Terra baixa. Res a dir, però per què es recorre sempre als mateixos textos del repertori? Si més no, Belbel va muntar En Pòlvora i Albertí Sol, solet… Desinterès o ignorància? En favor de Portaceli, recupera Vent de garbí i una mica de por, de Maria Aurèlia Capmany, que es va estrenar al Teatre Romea (1968).
Al Teatre Lliure, el director Juan Carlos Martel dirigirà Yerma, de García Lorca, que amb Tots els meus fills, de Miller, i Les amistats perilloses, de Laclos, es recomanen com a “El Lliure del futur”. Per què no hi ha un text dramàtic en català en “El Lliure del futur”? Una dramatúrgia de Joan Yago, Tot el que passarà a partir d’ara, i un text de Jordi Prat i Coll, Fàtima, són les produccions autòctones exclusives en llengua catalana. Fidel a si mateix, el Lliure es refia més de la tradició universal que de l’autòctona. Ras i curt: el tractament del repertori teatral català no viu el seu millor moment en el teatre públic. Què hi diuen, però, el teatre privat i el “teatre de proximitat”?
