El món viu temps agitats, ple d’incerteses, coquetejant amb la idea del caos. S’imposa la sentència absolutista de l’après moi, le déluge. El govern lliurat als histrions apocalíptics de divers pelatge. En aquest paisatge desolador de la res publica, amb l’antipolítica com a fenomen internacional de l’administració del poder executiu, el teatre es posiciona com un agent polític actiu. Naturalesa inherent de les arts escèniques que no ha desaparegut mai —i sempre ha trobat qui la defensi— però que ha passat per diverses etapes de visibilitat. Ara toca —això sembla— la militància explícita.
La programació internacional del pròxim Temporada Alta és un bon exemple d’aquest renaixement del teatre entès com a instrument de conscienciació crítica, denúncia i debat. Molts dels espectacles convidats expressen la seva voluntat de generar un discurs polític sense subterfugis. Alguns, com els mexicans Lagartijas tiradas al sol, fins i tot s’allunyen amb Tula (una peça més del seu gran retaule sobre la salut de la democràcia al seu país) de formes escèniques convencionals per aproximar-se al dispositiu de la instal·lació. Però encara en les propostes més tradicionals, com la que porta la Royal Shakespeare Company, s’entreveu aquesta inquietud. No deixa de ser significatiu que el debut de la històrica companyia al festival sigui amb Measure for measure, potser l’obra de Shakespeare que millor retrata les interioritats del poder i la seva doble moral.
Amb l’antipolítica com a fenomen internacional de l’administració del poder executiu, el teatre es posiciona com un agent polític actiu”
Política també és la radical lectura feminista que fa la coreògrafa sud-africana Dada Masilo d’un clàssic dels ballets blancs i romàntics com és Giselle. Un posicionament tan clar com el de Christiane Jatahy amb A agora que demora. Un altre experiment de fusió de teatre i cinema de la creadora brasilera que utilitza les paraules d’Homer per denunciar la situació dels col·lectius amenaçats, oprimits o expulsats dels seus territoris. L’Odissea que cobra sentit en els camps de refugiats de Líbia i Grècia, a Jenin (Palestina), Johannesburg, Rio de Janeiro o una comunitat indígena de l’Amazones. També Thomas Ostermeier ha triat un llibre per pujar a l’escenari un manifest sociològic: l’assaig de Didier Eribon Retour à Reims. Brutal text sobre com la classe obrera s’ha convertit en França en un dels principals graners de vots de l’extrema dreta.
Més subtils en el seu missatge polític són les propostes de Sergio Blanco i Oskaras Kursonovas. El primer ha escrit un text que només pot ser interpretat per ell i la seva germana, l’actriu Roxana Blanco. Una obra que —entre moltes altres dimensions— repassa la història d’Itàlia fins a l’assassinat de Pasolini. El lituà ha fixat la seva atenció en una novel·la del rus Dmitry Danilov (Un home de Podolsk) que amb to satíric destapa el malson kafkià d’una societat que sembla condemnada a viure sempre sota un sistema asfixiant i omnímode. Canvia el nom de la cosa i la capa dels emperadors, però tot continua igual per perpetuar el malson orwel·lià.
