No és cert que el cinema estigui morint, motius per a la celebració no ens falten
En un episodi de la consagrada Lost, serial estrenat el 2004 i creat per J. J. Abrams, un personatge mor brutalment mentre, gairebé a l’uníson, un nadó neix a la platja on es localitza bona part d’aquesta aventura oceànica. Aquest exponent vital em va quedar gravat a foc i, de tant en tant, quan m’assabento d’un trasbals, penso que créixer és entendre que la vida consisteix a saber encaixar, d’una forma incessant, una de freda i una de calenta. El dol que està patint el cinema a Catalunya té a veure amb la consternació que va provocar la prematura mort d’Itziar Castro i el buit que va deixar Ventura Pons en la cultura catalana. L’últim tram de 2023 va estar marcat per una seqüència de desgràcies que van esmicolar l’escena i la indústria de casa nostra, però no van ser les úniques.
El 2024 també començava amb una notícia dramàtica (com a mínim per als cinèfils nostàlgics): el tancament dels Yelmo Comedia, que l’actor i crític Pere Vall Karsunke va avançar a Twitter tan sols una setmana abans de la clausura. Els Comedia, com així també els recentment consumats Icària, havien estat un santuari; un contenidor que conservava records i memòries que ara s’ensorraran amb la seva extinció. Així ho van mostrar, amb dolor i recel, molts usuaris a les xarxes socials.
El dol és un fenomen universal que cal entendre per gestionar com bonament es pugui. No obstant això, la racionalitat no hauria de permetre que vacil·léssim amb els sentiments ni reprimíssim les emocions. Hi ha quelcom profitós i pedagògic en la pèrdua, que és el reconeixement d’allò que ja no tenim, i l’aprenentatge supervivencial que fa que no tornem a cometre els mateixos errors. Com deia al principi, i a risc de sonar com un coach d’autoajuda de pa sucat amb oli, la vida és un vaivé de fatalitats però també aquella capsa de sorpreses que sostenia Forrest Gump al banc d’un parc i que fan que, de tant en tant, valgui la pena continuar fent camí.
El got és mig ple: aquest any que deixem enrere ha estat el de la consagració d’Elena Martín Gimeno, una de les directores més captivadores del present català. Després de guanyar a la Quinzena de Realitzadors de Canes, Creatura triomfa als Premis Gaudí obtenint sis estatuetes (entre elles, per Millor Pel·lícula i Millor Direcció). I Laura Ferrés va encisar la Seminci de Valladolid amb La imatge permanent. Tampoc no és cert que el cinema estigui morint: El mestre que va prometre el mar, de Patrícia Font, ha omplert el Truffaut de Girona, i ha esdevingut el setè film més vist de la seva història. Hi ha motius per celebrar i per compungir-se. Això vol dir que sempre ens quedarà brindar, sigui per les calamitats o pels triomfs. Per recordar els qui ja no hi són, siguin persones o sales. Perquè així és la vida, i perquè així és el cinema.
