Una reflexió sobre el futur del teatre internacional
Com serà el teatre europeu el 2058? Si som mínimament optimistes i el continent no està derrotat per les forces deslligades de la naturalesa; si encara funciona una idea d’Europa com un lloc de llibertats i drets; si la cultura continua sent un actiu col·lectiu, potser té cert sentit endinsar-se en l’especulació sobre quins possibles rumbs poden emprendre les arts escèniques d’aquí a 35 anys.
Per imaginar aquests possibles futurs convé fixar-se en els canvis que ja s’estan produint. Des del punt de vista de la gestió prospera, per exemple, un model de direcció col·legiada, qüestionant la idea que en el vèrtex és imprescindible la personalitat única. Encara que aquest perfil es manté com a opció majoritària i conservadora, s’estén la taca de les direccions artístiques compartides. És el cas del Kunstenfestivaldesart de Brussel·les, el Toneelhuis d’Anvers, el Maxim Gorki de Berlín, el Festival d’Olite i fins fa uns mesos el Schauspielhaus de Zuric, entre molts d’altres.
Diversos mecanismes teatrals d’avantguarda reivindiquen de manera radical la tradició clàssica grega
També en l’escenari es percep un corrent que advoca per anul·lar la individualitat. El titular no és la creació col·lectiva. És interessant com certs artistes, com Markus Öhrn, Susanne Kennedy o Claudia Bauer (humanistää!) prescindeixen de visibilitzar el talent personal dels seus intèrprets per ocultar els seus rostres darrere de màscares i les seves veus entre arxius sonors pregravats. En la mateixa línia es podria situar el teatre cinètic d’Ulrich Rasche i la dissolució del text en una respiració coral compassada. Coralitat que també practica –d’una manera més essencial– Marta Górnicka. Diversos mecanismes teatrals que reivindiquen de manera radical la tradició clàssica grega.
Una altra tendència, sense desenvolupar ara altres futuribles com la hibridació entre espais i llenguatges museístics i escènics, i el naixement d’una nova dramatúrgia encara nonada que integri la IA, més enllà de la seva actual vulgarització instrumental, serà la inclusió de la sostenibilitat mediambiental en la praxi teatral. Potser d’aquí a poc temps veurem l’experiment de Lungs –quan Katie Mitchell va posar els intèrprets a pedalejar per produir l’energia dels focus– com un simpàtic pamflet verd, eclipsat per maneres més eficients i perdurables d’integrar la consciència ecològica. Potser és suficient potenciar l’explotació enfront de la producció, incentivar el repertori enfront de la novetat. Fomentar l’estabilitat, el màxim reciclatge dels propis recursos. Fins i tot apostar per temporalitats més llargues de les produccions en gira, com ja estan provant algunes bandes de la música global. Estades prolongades motivades també per una altra manera de desplaçar-se pel món futur.
Aquest article forma part del dossier Entreacte 35 anys que reflexiona sobre el futur de les arts escèniques i audiovisuals.
