Una repassada del ball de noms que recorre els principals festivals i teatres d’Europa.
Mentre auditoris i teatres europeus —incloent-hi Londres i el seu theatreland— van tancar per la pandèmia durant gairebé dos anys, aquí vam continuar amb el teló obert, convençuts que “la cultura és segura”. No vam ser conscients de l’excepcionalitat de la nostra situació; grans teatres a Alemanya, Àustria, Suïssa, Bèlgica, Itàlia o França simplement es van apagar. En tots els sentits. Mentre aquí continuàvem convivint amb els nostres problemes, en la resta es va parar la cultura. També les seves crisis. Amb l’arrencada de l’activitat a principis del 2022 es va posar també en marxa el motor del descontentament i una necessitat imperiosa de canvi, sobretot de noms al capdavant d’algunes prestigioses institucions escèniques. Un cop d’aire fresc. A vegades una aspiració honesta i d’altres una simple maniobra política.
Publicitat
Potser el més primerenc i menys polèmic va ser el nomenament del portuguès Tiago Rodrigues com a nou director artístic del Festival d’Avinyó. Tancava una etapa de sis anys al capdavant del Teatre Nacional D. Maria II de Lisboa per fer història en convertir-se en el primer director d’Avinyó no francès. La resposta de Rodrigues a aquesta sorprenent elecció és retornar al festival els principis fundacionals promulgats el 1947 per Jean Vilar. Recuperar, en el context del segle XXI, la idea de “teatre popular” i estendre’l a un concepte més europeu. No és fortuït que en la seva primera edició com a director dediqui el festival al teatre en anglès, conjurant els fantasmes del brexit amb la presència d’autors i directors com Alexander Zeldin (presenta The Confessions, que també es veurà al Grec 2023), britànic format amb Peter Brook i Marie-Hélène Estienne al Bouffes du Nord parisenc.
També s’observa una voluntat de canvi en la decisió que l’espectacle inaugural al pati del palau dels papes sigui d’una directora, Julie Deliquet, honor que només van tenir fa dècades Ariane Mnouchkine i Pina Bausch. Olivier Py, el seu antecessor a Avinyó, es farà càrrec al seu torn de la direcció artística del parisenc Théâtre du Châtelet. El seu aterratge el setembre del 2024 en el remodelat teatre intentarà tancar una greu crisi institucional i financera que es va fer pública amb l’acomiadament fulminant de la britànica Ruth Mackenzie el 2020. Es va imposar el seu projecte —no sense crítiques d’oportunitat perduda— enfront dels presentats per Valérie Chevalier, directora general de l’Òpera de Montpeller, i Sandrina Martins, directora del Carreau du Temple de París.
També a principis d’enguany s’anunciava que el suís Milo Rau deixava el NTGent per fer-se càrrec del festival Wiener Festwochen. Una resolució exprés entre altres 35 candidats per resoldre la marxa anticipada del belga Christophe Slagmuylder. Arriba amb l’encàrrec de revitalitzar un festival que semblava llanguir en la confortabilitat d’un pressupost folgat i un intranscendent discurs artístic. Rau va ser un director estretament lligat amb el present i els seus conflictes, i ja se sap que l’any vinent comptarà amb Angélica Liddell.
També es va saber que un dels contrincants de Rau era Matthias Lilienthal, exintendent del Kammerspiele de Munic. La mateixa campanya dels sectors conservadors de la capital bavaresa que van forçar la no-renovació del seu contracte es va replicar amb anticipació a Viena.
Gens comparat amb l’assetjament sofert per la dupla formada per Nicolas Stemann i Benjamin von Blomberg, des de fa uns mesos ja oficialment acomiadats de la direcció del Schauspielhaus de Zuric. Les mateixes forces reaccionàries que el 1997 van aconseguir que es rendís Christoph Marthaler —conclòs amb el seu autoexili— han triomfat amb la seva oposició a la “radical” reforma que pretenien els dos alemanys, tant en la gestió com en el programa artístic, obert a la diversitat i a la projecció internacional. La resposta de les forces vives va ser l’acusació de lliurament cec a la cultura woke. Com preguntava el redactor cap de la secció de cultura del principal diari conservador de Zuric: “Ha de subvencionar la ciutat un experiment social sectari?”. La resposta estava escrita.
