Més enllà de la seva feina com a actriu, Aina Clotet té ganes de fer sentir la seva pròpia veu. Ha estat una de les protagonistes de la temporada al Teatre Lliure, convertida en l’astre ardent al voltant del qual giraven la resta de cossos celestes a la comèdia El sistema solar, dirigida per Carol López. Malgrat tot, Aina Clotet és un rostre molt més habitual a la pantalla que no pas a l’escenari.
Recentment, l’hem vist aparèixer a Benvinguts a la família, la nova sèrie de Pau Freixas i Ivan Mercadé per a TV3, i a Matar al padre, una minisèrie de quatre capítols que Mar Coll ha rodat per a Movistar+. “Hi faig un paper molt petit, però estic molt feliç d’haver format part d’aquest projecte. Mai no havia llegit un guió tan potent, i la Mar és una de les millors directores que hi ha”. Però Clotet encara té altres treballs pendents d’estrena. A finals d’any, arribaran als cinemes el tercer film d’Oriol Paulo, Mirage, en què ha fet un paper secundari, i 7 raons per fugir, que trasllada a la gran pantalla la Trilogia de la Contra d’Esteve Soler. Clotet protagonitza un dels set capítols en què es divideix la cinta: “Interpreto una noia absolutament mancada d’empatia que és incapaç d’ajudar un home a qui acaba d’atropellar un tramvia. El surrealisme d’aquestes històries ens permet fer salts mortals per atacar aspectes que són molt reals. Vivim en una societat en profunda crisi, faltada d’empatia, capaç d’ignorar les grans tragèdies que passen al nostre voltant”. Clotet es pregunta què podem fer per canviar-ho i arriba a aquesta conclusió: “Hem de fer el bé en el nostre cercle més proper, en el nostre dia a dia. Hem d’ajudar la gent que tenim al nostre costat, cuidar-los. És l’únic que està realment a les nostres mans, i si tots ens hi posem serà una revolució”.
Però més enllà de la seva feina com a actriu, Aina Clotet té ganes de fer sentir la seva pròpia veu. Una faceta, la de creadora, que molts han descobert amb Tiger, el curtmetratge que va rodar embarassada de set mesos, però que ja ve de lluny. El 2007 va escriure amb Àlex Mañas el guió de Positius, una TV movie que va dirigir Judith Colell. “Aquell guió me’l sentia molt meu, i a partir de llavors molta gent em va animar a seguir escrivint, però no trobava mai el moment”. Fins que va arribar l’encàrrec d’una sèrie per a Movistar+: “És un projecte que vaig crear amb la Tamara Arias i la Susana Casares, una directora establerta a Los Angeles. La vam estar desenvolupant durant molt de temps i hi vam dedicar molts esforços, però finalment no va tirar endavant. De totes maneres, n’estic més que agraïda, en vaig aprendre moltíssim”.
És amb Tiger, però, que Aina Clotet s’estrena com a directora. “Era el moment ideal per fer-ho. Estant embarassada, m’era impossible acceptar els projectes que m’arribaven. De cop, em trobava amb el temps suficient i em sentia amb prou forces per fer el pas. I se’m va acudir que podia parlar del moment que estava vivint, de la por i les inseguretats que t’assalten quan estàs a punt d’afrontar un dels canvis més grans de la teva vida: dur al món el teu primer fill. Si bé la idea s’havia anat gestant durant mesos, el procés va ser molt ràpid i vam formar un equip meravellós”. Ara es planteja donar continuïtat al camí iniciat amb Tiger i dirigir el seu primer llargmetratge: “Tot just m’hi poso, és un projecte a llarg termini, però tinc moltes ganes de bolcar-me en la part creativa”, explica. Ara bé, potser per allò d’evitar la malastrugança, es resisteix a donar-ne gaires detalls: “És una història petita, quotidiana. Jo hi crec molt, en això. Estic convençuda que, com més particular ets, més universal pots ser”.
“Les dones hem de poder envellir com ho fan els homes, hem de poder aparentar l’edat que tenim sense amagar-nos-en”
Clotet també defensa que aquesta és una de les claus per engegar (o millor dit, accelerar) una altra revolució. “Les dones som grans consumidores de cultura, i ens hem d’empassar tot de productes fets pels homes sense pensar en nosaltres. És inconcebible que no hi hagi papers per a les dones de més de 45 anys. Si les dones ens posem a explicar històries, això canviarà. Les dones hem de poder envellir com ho fan els homes, hem de poder aparentar l’edat que tenim sense amagar-nos-en. I això repercutirà en les futures generacions. Les nenes (però també els nens) necessiten referents de dones diferents als que tenim”.
En teatre, però, no s’atreveix encara a fer el salt a la direcció: “Em sento molt més còmoda amb el llenguatge audiovisual, sento que estic més preparada”, confessa. Probablement hi té molt a veure el seu pas per la Pompeu Fabra, on es va llicenciar en Comunicació Audiovisual després d’haver participat a la sèrie de TV3 Estació d’Enllaç. “Ho vaig tenir claríssim. Un cop acabada la sèrie em van oferir diversos projectes, però necessitava parar. Necessitava créixer, viure pel meu compte, sense una càmera al davant. I formar-me. Estic molt orgullosa d’aquella decisió”. Tot i no plantejar-s’ho a curt termini, reconeix que el cuquet la rosega: “Quan faig alguna cosa de teatre i m’estan dirigint, no puc evitar pensar com ho faria jo, quines decisions prendria”. Veurem si, amb el temps, aquest cuquet es converteix també en un tigre.
